que havien cantat la cançó) ningú s’hagués adonat de la gran semblança melòdica entre el Brindis i Els Segadors —semblança ben perceptible a l’orella d’un llec—; segonament, l’anàlisi musical de versions orals de la melodia de la cançó eròtica —com podeu consultar al capítol Coda. A l’hora de cantar— mostren prou bé els grans elements comuns entre la melodia d’Alió i algunes cançons orals; i en tercer lloc, quan van aparèixer les cançons d’Alió, Nicolau no hagués escrit els comentaris sobre la melodia d’Els Segadors i la composició si fossin una simple còpia del Brindis a Felip V. Per tant, deduïm que la composició de Nicolau és posterior a l’èxit d’Els Segadors en els ambients catalanistes, i per això hauria aprofitat la simbòlica melodia de l’himne per confegir una música per a la lletra de Matheu, gairebé com un homenatge o complicitat amb Alió.
D’altra banda, el manuscrit del Brindis a Felip V ens fa sospitar, però, que Moliné i la colla jove de la Lliga de Catalunya podrien haver proporcionat al seu company Alió no només el text de la tornada, sinó també el ritme que ja els funcionava en el cant que maleeix Felip V.
L’estrena del recull de peces d’Alió es va fer un mes després de ser publicat: el 4 de juny de 1892 a l’Hotel de Ventas de Barcelona la «senyoreta Agneta Montsech» va cantar diverses peces de la col·lecció acompanyada al piano per Lluís Millet. Només n’hem trobat dues cròniques. La de La Vanguardia del 5 de juny, es limitava a fer una ressenya de societat per dir que era molt ple i «que abundava el bello sexo», a més d’aclarir que hi van cantar «las bellas señoritas Montsech i Torres» acompanyades al piano pels joves Millet i Romaní. A La Veu del Montserrat de l’11 de juny el relator lamenta alguna «reminiscencia de canturias italianas» en l’estil de la cantant. I afirma contundent: «Los Segadors no es per veu de dona». Poques setmanes després, l’Orfeó Català va fer la seva presentació pública i hi va cantar Els Segadors.
Millet, ja el 1908, relacionava la proposta artística d’Alió amb la joventut catalanista d’aquells anys: «El catalanisme del temps de la joventut d’Alió era una idealitat adolescent [...] d’aquesta convergencia del temperament artístic y edat de l’Alió amb el temperament y moment artístic de la idealitat catalana d’aquella època van néixer aquestes cançons» (MILLET 1908: 130).
Heus aquí la versió de lletra i música publicada per Alió, amb la mateixa ortografia i puntuació de l’edició de 1892, així com també amb l’oblit d’un «Bon cop de fals» a la tornada:
Los segadors.
1 ¡Catalunya, comtat gran — qui t’ha vista rica y plena!
2 Ara’l rey nostre senyor — declarada’ns té la guerra;
3 Lo gran Compte de Olivar — sempre li burxa l’orella
4 «Are es hora nostre rey, — are es hora que fem guerra.»
5 Contra tots los catalans — ja ho veyéu quina n’han feta.
6 Seguiren vilas y llochs — fins al lloch de Riu d’Arenas.
7 N’han cremat un sagrat lloch — que Santa Coloma’s deya:
8 Creman albas y casullas — y corporals y patenas;
9 Y’l Santíssim Sagrament — alabat siga per sempre.
10 Mataren un sacerdot — mentres que la missa deya.
11 Mataren un caballer — á la porta de la iglesia,
12 Don Lluis de Furriá, — y’ls ángels li fan gran festa.
13 Lo pá que no era blanch — deyan qu’era massa negre
14 lo donavan als cavalls — sols per assolar la terra;
15 lo vi que no era bó — enjegavan las aixetas,
16 lo tiravan pe’ls carrers — sols pera regar la terra;
17 A presencia dels parents — deshonravan las doncellas
18 En donan part al Virrey — del mal qu’aquells soldats feyan
19 «Llicencia’ls he donat jo — molta més se’n poden pendre.»
20 A vista de tot això — s’es esbalotat la terra.
21 Entraren á Barcelona — mil personas forasteras;
22 Entran com á segadors — com eran en temps de sega.
23 De tres guardias que n’hi ha — ja n’han morta la primera.
24 En mataren al Virrey — al entrant de la galera.
25 mataren als diputats — y als jutjes de la Audiencia:
26 anaren á la presó — donan llibertat als presos:
27 Lo bisbe’ls va benehí — ab la ma dreta y esquerra:
28 «Hont es vostre capitá — ahont es vostre bandera?»
29 Varen treure’l bon Jesús — tot cobert ab un vel negre.
30 «Aquí es nostre capitá — aqui es nostra bandera;
31 A las armas, catalans — que os han declarat la guerra.»
32 Bon cop de fals,
33 defensors de la terra,
34 Bon cop de fals.
D’UNS SEGADORS A UNS ALTRES
La mare d’en Verdaguer
La mare de Jacint Verdaguer (1845-1902), Josepa Santaló, cantava una cançó sobre les malvestats del temps de la Guerra dels Segadors. Era una bona cantadora. No cal insistir sobre la importància que Josepa, filla d’un fuster i obrer de fàbrica de Folgueroles, va tenir en la formació i en l’orientació eclesiàstica i artística del jove poeta (TORRENTS 1995: 16 i 11). A Verdaguer li agradava cantar les cançons i fer corrandes a les festes de Folgueroles, com indiquen tant els manuscrits conservats com les descripcions dels amics, amb Collell al capdavant. Probablement va ser la coneixença de Marià Aguiló, vers 1865, allò que va impulsar Verdaguer a començar a apuntar cançons orals. Les enviava a Aguiló i, també, una còpia a Manuel Milà i Fontanals. Al manuscrit 1464/8 de la Biblioteca de Catalunya, hi consten diverses de les cançons que va recollir molt probablement a la seva mare. Enmig d’altres cançons que eren habituals de la pagesia de la Plana de Vic, com Muntanyes del Canigó o La presó del rei de França, hi ha la cançó de la Guerra dels Segadors (podeu veure-les a GRFO 2002). El folklorista Aureli Capmany (1868-1940), que va tractar Verdaguer i Aguiló, relatava com junts varen escriure diverses variants d’Els Segadors «de la mare d·en Sinto Verdaguer» (CAPMANY 2011, cançó LXXV; MASSOT 2003: 162, també conclou que les recolliren junts). En realitat, els manuscrits aclareixen que n’aplegaren dues versions.
La cançó dels fets de 1640 va tenir un efecte immediat en Verdaguer: el 1866 va escriure a Riudeperes Nit de sang (7 de juny de 1640), que feia començar amb el mateix vers inicial que cantava la seva mare «Catalunya, Catalunya» (detall ja comentat per CASACUBERTA 1947-1948: 117). No era rar que Verdaguer comencés poemes amb un vers après d’una cançó oral, com passa amb «Ara ve lo mes de maig», per dir-ne un altre cas. Milà va prendre els dos textos recollits per Verdaguer per confegir el text principal del Romancerillo catalán, canciones tradicionales (1882) i Aguiló no els va arribar a publicar. No sembla que ningú més hagués fet atenció al text publicat per Milà fins a la composició d’Alió, tal i com assenyala Massot (1983: 12).
Però per entendre més bé l’ambient d’on va sorgir la cançó de la Guerra dels Segadors, cal aturar-nos un moment i precisar què volia dir una «cançó» a la Plana de Vic de mitjan segle XIX, i quan i com es cantaven. En els treballs del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona, i en altres de personals, hem pogut