va decidir-se per la Qua Chinch perquè era jove i bonica, forta i assenyada. En firmar-se els tractats al cap d’uns anys, va ser registrat amb els altres i va passar a ser un indi de la reserva de Sandy Lake, en comptes de ser considerat un mestís. Pels volts de 1918, la gran epidèmia de grip va assolar la nostra zona de Saskatchewan i van haver de fer funerals en massa de tanta gent que es va morir. El primer va ser en Big John, i al cap d’una setmana els seus dos fills.
La Qua Chich no es va tornar a casar. Cinquanta anys més tard encara duia dol: vestits llargs negres, mitges negres, sabates planes i enagos negres. Fins i tot el monederet lligat amb una goma al genoll era negre, vaig descobrir un dia que tafanejava sota els plecs de la tenda. Tenia una gosseta negra bòrnia que la seguia arreu. La renyava sense parar, li deia descarada en cree i l’acusava de rondar els altres gossos.
Comparada amb nosaltres, la Qua Chich era rica, posseïa tot de vaques i cavalls i una casa de dues plantes atapeïda de mobles foscos i llòbrecs. Era gasiva, i quan algú tenia l’aigua al coll i li demanava diners, ella li feia signar un pagaré oficial.
Dos cops l’any, a principis de maig i a finals de setembre, la Qua Chich visitava els seus parents pobres, els mestissos. Arribava a casa nostra en un buggy Bennett sense motor tirat per dos cavalls negres Clydesdale i s’instal·lava amb la tenda durant una setmana. La primera tarda visitava els meus pares. Els seus ulls negres no se’n perdien ni una i quan els clavava en nosaltres ens encongíem. De vegades l’havia enxampada mirant-me amb una espurna de malícia als ulls, però de seguida tornava a fer el posat de sempre.
El segon dia feia alçar el pare i els tiets ben d’hora perquè es posessin a treballar amb els cavalls i llauressin i rasclessin els plantats. A la tardor els feien servir per proveir-nos de llenya per a l’hivern. Un cop enllestida la feina, la Qua Chich deixava descansar els cavalls tot un dia abans d’anar-se’n a visitar els altres parents: aquesta era la seva manera d’ajudar, ja que la nostra gent no tenia cavalls robustos i poques famílies tenien arades bones. Quan es casava algú de la família, li regalava una vaca i un vedell o una parella de cavalls de tir. Val a dir que gairebé sempre mataven el vedell abans no passés l’any, i sovint la vaca també. Els cavalls solien acabar com els cavalls mestissos: grassos avui, magres demà.
Un cop l’any anàvem tots de visita a casa de la Qua Chich, normalment quan les vaques acabaven de parir. Els petits sèiem a taula i ella treia el púding del forn, cuinat amb llet de la primera munyida. Deia una pregària en cree abans de donar-nos aquell púding fastigós i no ens deixava parlar ni fer soroll en tot el dia, cosa dificilíssima per a canalla esvalotada com nosaltres. El pare ens explicava que de petit també era així.
Una vegada la Qua Chich em va dir que no mirés les bèsties ni les persones quan fan petits, o em tornaria cega. Naturalment, ho vaig anar a explicar als altres amb gran autoritat. Al cap d’una setmana un dels cosins mirava una parella de gossos i es va posar a cridar que no s’hi veia. Quan per fi vam aconseguir fer-lo entrar a casa estàvem tots histèrics. La Cheechum ens va calmar i en saber què havia passat ens va dir que calléssim.
—Ningú es torna cec perquè hagi mirat les bèsties quan fan petits. És una cosa bonica. I ara pareu de fer el gamarús i aneu a jugar.
En esclatar la Segona Guerra Mundial, molts dels nostres homes van ser enviats a l’altra banda del mar. La sola idea de travessar el Canadà ja era increïble, però travessar l’oceà era una cosa que espaordia tothom que tingués parents a l’exèrcit. Molts dels nostres no van tornar i els que ho van fer no van ser mai més com abans. Al cap del temps els vaig sentir explicar coses d’aquells llocs remots que jo coneixia pels llibres de la mare, però no vaig sentir-ne cap parlar mai de la guerra.
El pare va voler enrolar-se però no va ser admès, cosa que el va disgustar molt i a nosaltres ens va treure un gran pes de sobre. Sobretot a la Cheechum. Ella s’oposava violentament a aquella guerra i deia que no n’havíem de fer res, d’anar a disparar contra la gent, i encara menys en un altre país. La guerra era cosa de blancs i se la feia la gent rica que cobejava el poder, no pas la nostra gent.
La guerra va eixamplar les famílies amb les núvies de la guerra. Molts homes van tornar casats amb escoceses i angleses que no s’avenien gaire amb les nostres dones. Elles solien casar-se amb homes blancs o amb indis —entre els indis és més freqüent casar-se amb una blanca. El cas és que aquelles dones van arribar i tothom va fer el que va poder per acollir-les i que se sentissin còmodes. Quin xoc devia ser per a elles trobar-se un assentament indígena, aïllat i assolat per la pobresa, en comptes de les granges que s’esperaven!
Recordo molt bé dues núvies de guerra. Una era una anglesa molt formal. S’havia casat a Anglaterra amb un soldat mestís ben plantat, pensant-se que era francès. Ell era fill de la família més salvatge del nord de Saskatchewan i no tenia res de res, ni tan sols la barraca on l’esperava la dona amb dues criatures. Quan van arribar, la primera dona es va abraonar sobre l’altra i li va donar cinc minuts per desaparèixer, mentre assegurava al marit que faria el que no li havien fet els alemanys —matar-lo d’un tret— si no passava cap a dins d’una vegada. La mare va acollir aquella dona a casa, i com que no tenia diners i en canvi massa orgull per escriure als seus i demanar-ne, la gent del poblat va organitzar una col·lecta i li va pagar el viatge fins a Regina, on estaven segurs que el govern se’n faria càrrec. Un any després, la mare va rebre carta d’Anglaterra en què li feia saber que estava bé.
L’altra núvia era una rossa tarambana. S’havia casat amb un home treballador i assenyat amb qui no li faltava de res, però va posar-se a beure i a fer la ximple. Era tan cridanera i grollera que fins i tot s’escruixien les nostres. Malgrat tot, tenia bon cor i es feia estimar, i va acabar posant seny i pujant una colla de fills.
Vaig créixer envoltada de gent distreta, encantadora i fantàstica i els tinc tan presents com si hi fossin. Com me’ls estimo i els enyoro!
Hi havia tres clans principals en tres assentaments. Els Arcand formaven un gran grup de deu o dotze germans amb famílies escampades arreu, d’entre sis i dotze fills cada un. Eren mig francesos mig cree, homes alts i cepats de més de metre vuitanta i més de noranta quilos. Tots eren bons músics i tocaven el violí i la guitarra a tots els balls. Quan arribàvem a una festa, de seguida ens adonàvem si el que tocava era un Arcand. Eren cridaners, bromistes i divertits. Parlaven un francès esquitxat de cree. Els Saint-Denis, els Villeneuve, els Morrissette i els Cadieux eren d’una altra zona, homes petits i discrets que parlaven francès més que no anglès o cree. Es feien l’aiguardent i bevien molt. Eren grangers ak-ee-top —de fireta— amb tot de cavalls i vaques que ensenyaven les costelles. Com que s’havien anat casant entre ells, feien la mateixa pinta que el bestiar.
Els Ibister, els Campbell i els Vandal eren la nostra família, una barreja d’escocesos, francesos, crees, anglesos i irlandesos. Parlàvem una llengua completament diferent. Érem un veritable aiguabarreig: caçadors, paranyers i grangers ak-ee-top. La nostra gent es vantava de produir els guerrers més valents i les dones més guapes.
El vell Cadieux sempre tenia visions. Una vegada va veure la Verge Maria dins d’una ampolla mentre destil·lava aiguardent i es va passar una setmana resant, fins que va llançar tota la beguda, per a desesperació de tothom. El capellà havia donat una ampolla amb la imatge de la Verge a la filla, per espantar-lo i que no fes més aiguardent. La filla l’havia posat amb les ampolles buides. Pobre Cadieux! Era molt devot i no es perdia ni una missa, però al cap d’una setmana ja tornava a fer aiguardent. Fabricava una cosa que en dèiem shnet a base de panses, sègol, llevat, bannock sec i sucre. Guardava l’aiguardent al celler i una vegada hi vam trobar una rata inflada surant. Ell es va limitar a pescar-la i a colar l’aiguardent. La seva dona era francesa i no parlava anglès, i de tan grassa no podia moure’s. Una de les filles, la Mary, era molt prima i tenia una cara de les més boniques que he vist mai. Era devota i volia fer-se monja.
A la família dels Cadieux hi havia en Chi-Georges, el fill del vell Cadieux. Era rabassut i gras, amb uns braços llargs i prims. També era curt de vista i poca traça, i bavejava tota l’estona. Anava a peu allà on fos perquè no es refiava dels cavalls i sempre s’enduia un bannock sota el braç. Quan es cansava, s’enfilava