vegada. Durant uns segons tot va quedar en silenci, fins que el capellà va començar a renegar. En Robbie i jo ens partíem de riure baixet, que no ens sentís, però quan vam alçar els ulls i vam veure que venia cap al nostre amagatall ens vam morir de por. Sabíem que ens castigaria amb el fuet, de manera que vam tornar a casa cames ajudeu-me. Els pares estaven entaulats prenent el te. Nosaltres intentàvem dissimular i ens vam ficar al llit sense les queixes de cada vespre. Pocs minuts després arribava el capellà. Nosaltres, d’amagat, vam atansar-nos a la porta i vam sentir la mare que li preguntava si volia prendre el te, i ell que li deia que no. No seguíem bé la conversa, fins que el capellà va alçar la veu:
—Ho sento per vostès. Suposo que l’únic que podem fer és pregar.
—A la meva dona i als meus fills no els fan cap falta les seves maleïdes pregàries! —va cridar el pare—. I ara surti d’aquí!
Vam jeure a correcuita i vam fer veure que dormíem, però el pare ens va treure del llit agafats pel clatell. Ens va ordenar que li diguéssim què havíem fet i per què. Oblidant la nostra pretesa innocència, li vam dir la veritat sobre les maduixes i el capellà que robava al lloc de la dansa del sol. El pare feia una ganyota estranya mentre la mare s’atrafegava més que mai a la cuina. Ens va enviar al llit, però l’endemà al matí ens va pegar amb la corretja de la navalla d’afaitar i ens va dir que, fes el que fes el capellà, no era feina nostra castigar-lo. Anys més tard va explicar-nos que la mare s’havia passat una setmana resant de tant que havia rigut aquella nit. El capellà no va tornar mai més a endrapar a casa el diumenge i nosaltres vam deixar que Déu s’encarregués de les maduixes del camí.
A la nostra part del país hi havia moltes esglésies a més de les catòliques: la luterana, que havien construït els suecs i que van abandonar després, l’anglicana, la dels adventistes del setè dia i algunes de metodistes. Els temples catòlics i els anglicans tenien campanars en punxa amb campanes i estaven emblanquinats per dins i per fora. Els nadius de la comunitat netejaven i podaven els jardins per no anar a rostir-se a l’infern. Les esglésies catòliques eren molt boniques, amb trespols i bancs de fusta encerats, i talles i pintures representant les estacions del viacrucis. Els temples protestants eren llargaruts i d’un sol cos, de troncs grisos per la pols acumulada i els anys, i tenien el jardí ple de bardisses i males herbes. Les congregacions eren petites i de gent blanca.
Els mestissos solien ser bons catòlics i a missa sempre hi havia concurrència, fes el temps que fes i passés el que passés, perquè perdre’s la missa era un pecat mortal. Els dies feiners, en canvi, podíem trencar qualsevol manament, sabíem que el pitjor que ens podia passar era que ens condemnessin a resar uns quants avemaries.
La missa era en llatí i en francès, i de tant en tant en cree. L’única cosa que me la feia suportable eren els rituals acolorits. M’embadalien els granats i els porpres i fins i tot les monges, que com a persones no m’agradaven, tenien un aire místic i màgic amb aquells hàbits negres i les creus immenses que els penjaven i es gronxava amunt i avall. Em feien pensar en la dama de Shalott surant al riu. A missa se’m desbocava la fantasia i tancava els ulls fent veure que resava per imaginar-me llocs llunyans. La pompa i l’esplendor del ritual em duien a Egipte i a Anglaterra amb els cavallers de la Taula Rodona, fins que la mare em donava un copet i en deixondir-me veia el vell capellà i l’escolanet.
La nostra gent criticava el govern i els veïns blancs, i també es criticaven els uns als altres, però no bescantaven mai l’església ni el capellà, per dolent que fos. Ningú, llevat de la Cheechum, que els detestava de tot cor. Em solia preguntar com era que la meva mare no el criticava mai i com podia ser que no s’adonés de com era aquell capellà gras, si fins una nena era capaç de veure-ho. Però la mare ho acceptava com acceptava tantes coses perquè eren sagrades i pertanyien a Déu. I és que aquell no era un déu qualsevol, sinó el déu catòlic. La Cheechum solia dir amb sorna que aquell déu ens havia pres més diners que la Hudson’s Bay Company.
Les reserves veïnes eren totes catòliques fora de la de Sandy Lake, que era un bastió de l’església anglicana. Els Ahenikew, els Starblanket i els Bird, tots ells benestants i educats, n’eren els membres més poderosos i els caps i consellers. Un o dos Ahenikew van ordenar-se i algunes dones es van casar amb sacerdots.
L’església de la reserva s’alçava vora el llac i tenia un interior preciós, però no tan refinat com el de l’església catòlica del nostre poblat. Quan m’estava amb el mushom i la kokum també anàvem a missa. Allà jo m’inspirava encara més, perquè les monges catòliques ens explicaven que aquella església havia estat fundada per fornicadors i adúlters. En resposta a la meva pregunta sobre aquesta qüestió, la mare em va dir que tot venia d’Enric VIII, un rei malvat que va haver de fundar una nova església per poder divorciar-se de les seves esposes i casar-se amb d’altres. Per més que em diguessin que era un malvat i un pecador, a mi em queia en gràcia perquè era un personatge distret, tot i que em disgustava que pertanyés als indis i no als mestissos.
Als quatre anys jo ja tenia dos germans, però no havia deixat de ser la preferida del pare perquè en Jamie era un nen tranquil i dòcil, i en Robbie massa petit per fer-me la competència. Ara bé, quan en Jamie va fer sis anys i en Robbie quatre, van començar a ocupar el meu lloc. A partir dels set em vaig haver de quedar a casa amb la mare i les jaies mentre ells anaven amb el pare a la botiga i a casa d’amics. Vaig tornar-me ressentida i gelosa i vaig fer tota mena de coses per cridar l’atenció.
Hi ha una escena que recordo com si hi fos. Els diumenges a la tarda eren un gran moment en les nostres vides perquè hi havia partit de beisbol. Anàvem a missa, sopàvem i el pare m’enfilava a la sella per sortir. Aquell diumenge em vaig afanyar a mudar-me havent sopat, com de costum, quan va aparèixer en Robbie vestit de mariner de coll blanc. El pare em va dir:
—Maria, avui li toca a ell, a en Jamie li tocarà diumenge que ve i després et tocarà a tu.
Em va deixar tan parada que vaig emmudir, però sense plorar, perquè el pare sempre deia que els Campbell no ploren mai. Seia a fora, enrabiada, quan la mare em va demanar que acompanyés en Robbie a la comuna. Era el mes de maig, la comuna desbordava d’aigua amb la fosa de la neu. En obrir la porta se’m va acudir la manera de sortir jo en lloc del meu germà. La comuna tenia dos forats, un per als grans i l’altre per a les criatures. Vaig posar-lo damunt del forat dels adults i li vaig donar una empenta tan forta que va caure a dintre amb un gran clapoteig. De sobte vaig adonar-me del que havia fet. El meu germà bramava, i com que no el podia treure d’allà ho va haver de fer el pare.
Mentre la mare rentava el meu germà a la bomba d’aigua, el pare m’anava mirant fins que em va preguntar:
—¿Ets tu que li has donat una empenta?
El meu pare té uns ulls blaus que quan s’enfada et deixen glaçat. Impossible mentir, vaig haver de confessar-ho. Aleshores el pare va agafar una branca llarga de salze, la va pelar i em va fuetejar les cames. Quan se li va trencar la branca en va agafar una altra, i així fins a quatre, que llavors ja tenia les cames inflades. Em van enviar al llit, van acabar de rentar en Robbie i el pare el va dur a veure el partit.
D’ençà d’aleshores no vaig tornar a fer cap mal a en Jamie ni a en Robbie, cap mal físic en tot cas. En lloc d’això, em fixava en tot el que els ensenyava el pare i ho practicava pel meu compte fins a perfeccionar-ho. La recompensa arribava cada vegada que el pare deia:
—Caram, nois! La Maria se’n surt i és una noia! ¿No podríeu fer-ho ni la meitat de bé? Si no podeu, us envio a vosaltres amb les jaies i que m’ajudi la Maria!
L’estiu era sempre una època fantàstica perquè el pare plegava de posar paranys i podia passar bona part del temps amb nosaltres. A principis de juny, la mare guisava i empaquetava menjar que carregàvem al carro mentre el pare greixava les rodes i preparava els arreus. Sortíem de casa molt de matí i anàvem als matolls a arreplegar arrels de senega i baies. Els pares seien al pescant, la Cheechum i l’àvia Campbell amb els petits al banc del mig, en Jamie, en Robbie i jo damunt de la caixa-rebost, sota la tenda o a la portella. Els nostres quatre o cinc gossos i les dues cabres corrien al darrere i així començava l’expedició.