era gens estrany que et trobessis en Chi-Georges enfilat dalt d’un arbre quan sorties a caminar. Va morir ja fa uns anys, tornant d’una festa amb el seu pare. Feia sis dies que havia desaparegut quan en Pierre Villeneuve, que havia sortit a parar trampes als conills, va arribar a la botiga amb els ulls desorbitats i cridant en francès: “Quines bromes de fer!” Els homes de la botiga van seguir-lo i van trobar en Chi-Georges estès al mig del camí, amb el cap damunt d’un arbre caigut i els ulls i la boca menjats pels ocells. Es bellugava de cap a peus per culpa dels cucs. Pobre Pierre! Era el covard del poble, va passar-se mesos resant i cada vegada que havia de sortir de nit s’enduia un rosari, una llanterna i una capsa de mistos per no quedar-se sense llum. Tenia por que l’empaités el fantasma d’en Chi-Georges.
Després hi havia els nostres parents indis de les reserves veïnes. Indis i mestissos no s’havien estimat mai gaire. Ells eren ben diferents de nosaltres: tranquils en lloc de baladrers, dignes fins i tot als balls i a les reunions. I molt passius: si els atacaven, s’enfadaven sense tornar-s’hi, mentre que els mestissos de seguida perdien la paciència i es barallaven, però en canvi tardaven poc a perdonar i oblidar.
La religió dels indis era molt important per a ells i per a nosaltres, però els mestissos no ens la preníem tan seriosament. Tots anàvem a les danses del sol i a les grans celebracions, però no ens hi sentíem del tot a lloc. Érem els parents pobres, els awp-pee-tow-koosons: la mitja gent. Es reien de nosaltres. Ells tenien terra i seguretat, nosaltres no teníem res. Tal com deia el pare, “ni orinal pels pixats, ni finestra per llançar-los”. Ens toleraven sempre que no anessin beguts, llavors buscaven brega i nosaltres els donàvem una surra. Així i tot, els seus avis, els mushoms i les kokums, eren bons. Tenien prejudicis, però com que érem de la família venien a visitar-nos i la nostra gent els tractava amb respecte.
El germà de l’àvia Dubuque era el cap de la seva reserva i com que m’estimaven em quedava amb ells sovint. El mushom m’aviciava, mentre que la kokum m’ensenyava a fer braçalets i collarets de grans, a assaonar pells i a ser una bona índia. Tenien pensat casar-me amb el fill del cap de la reserva veïna quan fóssim grans, però el noi em tenia terror i jo no el suportava.
Em duien als powwows, a les danses del sol i a les festes dels tractats, i així vaig aprendre el sentit d’aquelles diades. El mushom també em duia a les reunions del consell, que sempre eren iguals: l’agent indi designat pel govern dirigia la sessió, era l’únic que parlava i un cop aixecada se n’anava. Recordo una vegada que vaig dir al mushom: “Tu que ets el cap, ¿com és que no parles?” Cada vegada que donava la meva opinió, la kokum es mirava el mushom i li deia: “Això és la blanca que té a dins.” Les dones índies no expressen la seva opinió, les dones mestisses, sí. Encara que m’agradés visitar-los, sempre em posava contenta quan tornava al soroll i al desori de la meva gent.
4
Molts dels immigrants que van colonitzar les terres eren alemanys i suecs. Criaven porcs, aviram i alguna vaca i conreaven gra en granges petites. Els recordo perfectament perquè trobava que eren la gent més rica i bonica del món. Podien comprar roba bona per fer-se vestits, menjaven pomes i taronges, tenien raspalls de dents i cada dia se les raspallaven. També em feien respecte. Els trobava freds i impressionants, somreien poc, no com la nostra gent, que reia i cridava i ballava i es barallava i ho compartia tot. Aquella gent alçava la veu molt de tant en tant i no compartia mai res, sinó que es manllevaven les coses o se les compraven els uns als altres. No ens entenien, bellugaven el cap i donaven gràcies a Déu de no ser com nosaltres.
Per Nadal passaven amb carro per totes les cases dels mestissos i deixaven una caixa a cada porta. El pare sortia, agafava la caixa i la cremava. Jo em posava a plorar perquè sabia que a dins hi havia pastissets i coses bones per menjar, i vestits que havia vist que duien les seves filles. Nadal era sempre un mal dia per al pare, s’enfadava molt i la mare em deia que no fes soroll ni preguntés res. Tots els nostres veïns es posaven aquelles galindaines velles, però quan vaig tenir edat d’anar a escola em vaig alegrar que el pare les hagués cremat, perquè les nenes blanques es burlaven de les meves amigues quan les veien vestides amb la seva roba i deien: “La mare em va dir que ho posés a la caixa perquè és un deure cristià.” Als deu anys ja tenia la mateixa posició que la Cheechum respecte dels cristians i encara avui, quan penso en ells, em ve al cap la roba vella.
Tota la nostra gent era catòlica, però en aquells temps no teníem ni capellà ni església. La mare es va posar contenta quan els alemanys van construir el seu temple. Eren adventistes del setè dia i deien missa el dissabte. A la mare això no li agradava, però va fer la vista grossa pensant que Déu ho entendria i la perdonaria. La qüestió era anar a missa.
Per més que el pare supliqués i la Cheechum s’enfadés, la mare em va mudar i em va fer pujar al carro. M’havia parlat tant de Déu i d’esglésies que jo saltava i botava d’alegria dins d’unes sabates que em venien justes. Vam arribar tard a missa i quan vam entrar el pastor va callar en sec, de manera que tothom es va girar a mirar-nos. Només quedava lloc al banc de primera fila, la mare s’hi va agenollar i va començar a passar el rosari. Una dona es va inclinar per dir-li alguna cosa a l’orella i la mare em va agafar per la mà i vam sortir. No hi vam tornar mai més i a casa no es va tornar a parlar d’aquest episodi.
En canvi, els homes parlaven de l’única vegada que un pastor evangelista va venir al nostre racó de món per intentar civilitzar-nos. Era un indi Saint-Denis. Els evangelistes l’havien salvat d’una vida de pecat i ara tornava a casa per fer el mateix amb la seva gent.
A la comunitat hi vivia un home molt i molt vell que es deia Ha-shoo, que vol dir corb. Era un guaridor cree. També li agradava cantar i tocar el tambor. Quan va arribar aquell Saint-Denis, va demanar a uns quants xicots que anessin pel poblat a anunciar els oficis. Quan un d’aquells xicots va arribar a casa d’en Ha-shoo, el vell va preguntar-li:
—¿I què hi fan, als oficis?
—Parlen i canten, avi —va respondre el xicot.
—Doncs hi aniré i duré el tambor.
De manera que el vell Ha-shoo va anar a missa. El pastor la feia en cree, cridant i picant de peus. En acabat va dir:
—I ara cantem.
El vell Ha-shoo, assegut a terra, va agafar el tambor i va posar-se a cantar, i el pastor li va cridar:
—Ei, Ha-shoo, malparit! Surt d’aquí!
El vell es va aixecar, i amb ell tota la congregació.
Quan jo era joveneta venia un capellà a fer missa de casa en casa. Oh, com vaig arribar a detestar-lo! Devia tenir quaranta-cinc anys i era gras i golafre. Es presentava a casa a l’hora dels àpats i havíem d’esperar que mengés ell primer. Endrapava sense parar i jo me’l mirava amb ràbia. Segur que ho sabia, perquè quan acabava em somreia i es fregava la panxa i deia a la mare que cuinava com els àngels. Quan se n’anava només ens quedaven les miques. Si ens queixàvem, la mare ens deia que Déu l’havia elegit i que teníem l’obligació d’alimentar-lo. Recordo que li vaig preguntar per què Déu no havia elegit el pare. Durant tota la meva infantesa, aquell capellà i jo vam ser enemics.
Un bon dia la nostra gent va poder construir-se una església i van venir dues monges a atendre el capellà. Tots vam ser batejats i vaig haver d’anar a catequesi. Quina llauna! Les monges no donaven resposta a cap de les nostres preguntes i ens fèiem tips de resar fins que ens feien mal els genolls. El jardí de l’església, que era també el cementiri, quedava més avall de casa nostra i s’hi criaven les maduixes més bones de la rodalia. Les maduixes, deia el capellà, pertanyien a l’església, si n’agafaves era com robar a Déu. Ens posava frenètics. Molt sovint l’havíem enxampat agafant coses al lloc on fèiem la dansa del sol, ofrenes que pertanyien al Gran Esperit. De manera que el meu germà Robbie i jo vam decidir castigar-lo. Vam agafar el filferro dels paranys del pare i en vam lligar un tros a dos arbrissons, a banda i banda del camí. De tan tibat semblava la corda d’un violí.
Vam posar un altre tros de filferro una