fer nit, ja érem deu famílies pel cap baix en una llarga caravana. Quin espectacle donàvem, cada família amb un parell de jaies i jaios, una bona dotzena de criatures, quatre o cinc gossos i cavalls engalanats amb cascavells!
Els vespres eren una meravella. Les dones guisaven mentre els homes muntaven les tendes i la quitxalla corríem amunt i avall, xisclant i esbatussant-nos i ensopegant amb els gossos que bordaven i corrien al nostre voltant. Els pares se saludaven i clavaven alguna plantofada als petits, sense mala intenció, perquè ells també s’ho passaven bé. Al final de la jornada sèiem per terra a sopar tots i menjàvem carn d’ant, d’ànec o de la bèstia que els homes haguessin matat aquell dia, bannock a la brasa amb llard i te, i totes les baies bullides que érem capaços d’endrapar.
Després ajudàvem a netejar i durant les hores de sol els homes feien lluita lliure, o polsos o punteria, o jugaven a cartes. Sempre hi havia algú amb un violí i una guitarra i la gent cantava i ballava i anava a visitar les altres famílies. Els nens jugàvem a óssos i witecoos —un monstre blanc que es menja la canalla de nit— fins que fosquejava i ens cridaven a dormir. Dins de la tenda, les mantes ja estaven desplegades damunt d’oloroses branques d’avet roig acabades de collir. Un fanal de carbó penjat de la carreta ens feia una mica de llum. Després de ficar-nos al llit, els grans seien a fora i un jaio o una jaia explicava històries mentre algú s’ocupava de la foguera. Al cap d’una estona tothom feia torns per explicar històries i els nens ens arrossegàvem a fora per seure a escoltar darrere de tots.
Els mestissos són gent supersticiosa. Creuen en fantasmes, en esperits i en tota mena d’espectres. L’Alex Vandal era l’home més torrat i més bèstia de la rodalia i creia de cor i ànima en el dimoni. Solia explicar la vegada que va tornar a casa després de jugar a pòquer tres nits seguides. La seva dona dormia a dins de la cabana amb els deu fills, era una nit molt fosca. La màquina de cosir era al costat del llit i quan l’Alex va entrar es va obrir el calaixet de sota i un dimoni de la mida de la seva mà va sortir-ne disparat i va saltar a terra. L’Alex deia que s’havia quedat paralitzat de por. En tocar terra, el dimoni va posar-se a créixer fins a ser més alt que ell. Treia foc pels ulls i no parava de bellugar la cua. Amb un somriure li va dir:
—Alex, t’he ajudat a la timba i ara vinc a endur-te’m l’ànima.
L’Alex va tenir l’esma de treure’s el rosari i atansar-lo al dimoni, que es va esfumar.
I així anaven les històries. Les òlibes xisclaven i els nens ens atansàvem cada vegada més als pares i a les àvies, que ens acabaven abraçant. Aleshores s’aixecava algú per revifar el foc, fins que tots anàvem a dormir morts de por. Al cap d’una estona de jeure ben quieta em venien ganes de fer pipí. El pare i la mare no ens treien mai a fora, ho havien de fer les àvies. Recordo haver passat tanta por que m’aguantava les ganes estona i més estona, i estava a punt de desmaiar-me cada vegada que udolava un gos o que el vent agitava les branques. Aviat el campament emmudia i només de tant en tant es trencava el silenci, quan una mare cantava una cançó al seu fillet, que potser s’havia despertat en sentir udolar un coiot o un llop.
Hi havia nits de molta excitació, com la vegada que un ós va ficar-se a la tenda d’en John McAdams i va trepitjar la seva dona. Ella es va posar a xisclar, els nens a bramar, i entre tots van despertar el campament. L’ós, espantat, va posar-se dret i va topar contra el pal de la tenda, que es va ensorrar. Els homes la van aixecar mentre els McAdams en sortien de quatre grapes i el pobre ós s’hi quedava atrapat, grunyint de ràbia. Els gossos van enfollir, tothom bramava i parlava alhora. No cal dir que tot va tornar a l’ordre i que vam tenir hamburgueses d’ós l’endemà a sopar. Hamburguesa és la paraula exacta, perquè l’ós va quedar trinxat per les destrals, que eren les armes que els homes tenien més a mà.
De dia treballàvem com castors. Els grans competien per veure quina família collia més arrels o baies i els pares se servien dels fills com a esclaus, els insultaven i els escridassaven a cor què vols. Quan era l’hora de sopar, tothom es reunia i els vells feien la pesada per veure qui n’havia collit més.
Val a dir que aquelles expedicions tenien els seus mals moments. Per ganes que tinguéssim d’anar al poble, sabíem que els nostres pares s’hi emborratxarien. Arribava el dia que havíem arreplegat prou arrels de polígola i baies per anar a vendre, i llavors ens banyàvem, carregàvem els carros i tornàvem al poble. La gent ens insultava des de les voreres. N’hi havia que deien: “Ja arriben els mestissos, compte amb les vostres coses!” Així que entràvem a les botigues, les dones blanques en sortien amb la canalla mentre la muller i el fill o la filla de l’amo vigilaven que no robéssim res. Jo m’adonava que els pares i els altres adults canviaven d’actitud. Fins aleshores eren gent contenta que anava amb el cap alt, però en arribar al poble tothom callava i era com si fossin uns altres. Els homes obrien la caravana mirant recte, les dones els seguien. No me n’oblidaré mai, elles caminaven amb el cap cot i no alçaven la vista per a res. Nosaltres, la quitxalla, anàvem els últims, amb les jaies, fent el mateix posat.
Quan vaig tenir-ne consciència, vaig preguntar a la mare per què havíem de caminar com si haguéssim fet alguna malifeta i ella em va dir:
—No t’hi capfiquis, ja ho entendràs quan siguis gran.
A partir d’aquell moment vaig decidir no caminar com ells. Jo aniria ben dreta i vaig dir als meus germans i germanes que fessin el mateix. La Cheechum em va sentir i tot posantme la mà al cap em va dir:
—Recorda-ho, nineta. Has de caminar sempre amb el cap alt, i si algú et diu res, treu la barbeta i aixeca’l encara més.
Aquells dies al poble eren un malson i al mateix temps un goig. Les nits aclaparaven, encara que poguessin ser distretes. Un cop venudes les arrels i les baies, el pare donava uns calerons a la mare, uns quants més a les jaies i vint-i-cinc cèntims a cada criatura perquè anéssim a comprar. La mare i les jaies sempre compraven farina, llard i te abans de mirar peces de setí i seda per fer bruses, fils de brodar de tots colors i fulards. La canalla compràvem còmics i bastonets de regalèssia. Els homes anaven al saloon a beure cervesa i asseguraven que només s’hi estarien mitja hora.
Quan acabàvem de fer les compres ens en tornàvem als carros. Allà esperàvem i esperàvem, fins que la mare i algunes dones més valentes gosaven conduir fins als afores per plantar-hi les tendes i fer el menjar. Eren moments silenciosos, de poques paraules i poques rialles. A l’hora de dormir teníem una consigna: si ens cridava la mare havíem de sortir corrents i amagar-nos.
Com sempre, pels volts de la una o les dues de la matinada tornaven els homes bramant i cantant. De vegades no anaven tan borratxos, però sovint duien beguda per continuar bevent davant de les tendes. Aleshores la mare ens cridava i nosaltres ens arrossegàvem per la part de darrere i sortíem a amagarnos entre els arbustos, i espiàvem fins que tothom dormia. Al principi els homes anaven alegres, però a mesura que passaven les hores arribaven els blancs. Es posaven a cantar i ballar tots plegats, i al cap de no res els blancs venien a molestar les dones. Els nostres s’enfadaven, però en comptes de barallar-se amb els blancs esbatussaven les dones. Els esquinçaven els vestits, els clavaven cops de puny o de fuet, les llançaven a terra i els donaven coces fins que perdien els sentits.
Després s’esbatussaven entre ells tal com havien esbatussat les dones. Mentrestant, els blancs feien pinya i reien i bevien, i de vegades s’enduien alguna dona arrossegant-la. Oh, com els detestava! No hi eren mai quan sortia el sol. Els nostres es trobaven malament, tenien ressaca i malhumor, les mares tenien blaus i morats. Els homes anaven a beure cervesa al saloon fins que se’ls acabaven els diners i cada vespre hi havia una nova baralla. Ens n’anàvem al cap d’un parell de dies, gairebé sempre per ordre de la Reial Policia Muntada del Canadà.
Un dia vam rebre la visita d’un comitè de veïns indignats, entre ells un indi vestit amb armilla i americana. Ens van dir que ens n’havíem d’anar, però nosaltres esperàvem que tornessin els homes i no ens vam moure d’allà. Les criatures teníem molta por, les dones intentaven calmar-nos. Abans que abandonéssim el lloc ens van incendiar un carro. Al cap de poc van tornar els nostres i per una vegada van asserenar-se en veure la destrossa. Van enganxar els cavalls i vam