esdevingut l’explicació del món dominant en la modernitat, la posició de la ciència no està fixada en una jerarquia espacial. No podem dir que la ciència homogeneïtza l’art, la religió, l’economia o la política, perquè no ho fa. Encara menys es pot dir que assumeix les funcions de cap altra esfera. Els pensadors del segle XIX van expressar els fenòmens de la pluralitat d’explicacions del món i de la pèrdua de la posició dominant de la religió en l’eslògan que anuncia la mort de Déu. La religió ha perdut la condició de dominant; la ciència l’ha guanyat. Però l’autoritat de la ciència no ha estat mai total, com solia ser l’autoritat de la religió. La ciència no proporciona respostes a la qüestió del significat de la vida, la mort, l’ètica, etcètera. I, tot i així, aquestes són encara les grans preguntes de l’existència humana. La ciència esdevé l’explicació del món dominant perquè és una esfera d’acumulació de coneixement, i l’acumulació de coneixement és l’únic «progrés» indiscutible del món modern. D’altra banda, és a través de l’acumulació de coneixement que les funcions que cal realitzar en el món modern canvien contínuament i, per tant, l’acumulació de coneixement en la ciència i la tecnologia influeix profundament en la vida humana, les seves condicions i la seva conducta, sense proporcionar-li sentit.
Amb tot, l’heterogeneïtat no caracteritza l’esfera de l’objectivació per a si mateixa, és a dir, l’alta cultura o l’explicació del món dominant. Ja als inicis de la modernitat es va observar que la societat –la societat civil– guanyava independència relativa respecte a l’estat i viceversa; i que l’explicació del món dominant –la ciència– reclamava llibertat per a si mateixa, és a dir, independència respecte a les altres agències, fossin de tipus polític o religiós. En l’esfera política, s’han inventat i practicat noves –i alhora relativament independents– institucions i nous modes de regulació.
Òbviament, la vida quotidiana no podia continuar sent el que havia estat normalment. Però l’estructura fonamental de la vida quotidiana necessita ser la mateixa. Un infant llançat al no-res ha d’aprendre, malgrat tot, a fer servir el llenguatge, a manipular les coses i a actuar segons els costums. S’ha produït una situació completament nova en tres aspectes essencials.
En primer lloc, els costums, l’ús del llenguatge i de les coses ja no estan predeterminats segons el lloc que cadascú ocupa en la jerarquia social. Tots els nens s’adrecen entre ells de la mateixa manera; això mateix fan els pares i els mestres; la serventa ja no és algú a qui no es pot tractar igual que la senyora simplement perquè duu bata; tothom veu els mateixos programes de televisió. El contingut de les normes de la vida quotidiana és, en aquest sentit, idèntic. Tot i així –i aquest és el segon aspecte–, l’ús del llenguatge i dels costums esdevé més i més dependent de l’elecció que fa l’individu entre tradicions o contra les tradicions que no pas de la mera forma dels costums. Pares catòlics, musulmans o ateus filtraran cosmovisions diferents a través fins i tot dels mateixos costums. En tercer lloc, l’objectivació en si mateixa conjuntament compartida guia l’infant tan sols en la primera infantesa. Als sis anys, potser abans i tot, les institucions ja lideren el procés de socialització. La discontinuïtat substitueix la continuïtat. Aprendre ja no és un procés d’acumular experiència. Aprendre significa re-aprendre, aprendre coses noves i diferents.
Deixeu-me insistir-hi: en la societat moderna, el que fa que un individu en concret ocupi un nivell determinat en l’escala social és la funció que realitza. Aquestes funcions es realitzen en les institucions. I la preparació per realitzar-les també es dona en les institucions. Entre les dues esferes principals d’objectivació emergeix una tercera esfera: l’esfera de les institucions –l’esfera en si i per a si mateixa. L’anomeno l’esfera d’objectivació en i per a si mateixa perquè les fusiona totes dues. En les institucions aprenem a identificar les condicions per practicar habilitats i fer recerca basada en els últims avenços de la ciència i la tecnologia. Ara bé, podem practicar-les anàlogament a un costum, sense haver de mobilitzar un pensament altament inventiu, gairebé de la mateixa manera que apliquem el coneixement o les regles de cada dia que estan incorporades en l’objectivació en si mateixa. Fins a cert punt, es tracta també de regles i normes quotidianes, requerides per la vida quotidiana d’un lampista, un mecànic de cotxes, un ginecòleg, un advocat, un arquitecte, etcètera. Però l’existència de funcions diferents pressuposa que hi ha d’haver un ensinistrament en coneixement i habilitats diferents, malgrat que en tots els casos es pressuposi una alfabetització mínima. Així doncs, la societat funcionalista és una societat poblada d’escoles jeràrquicament organitzades, on en cada cas l’ensinistrament de l’estudiant en un tipus de coneixement i habilitats és una preparació per a l’anomenada «vida». Un cop finalitza la preparació, qui ja té vint o trenta anys emergeix al mercat i ven les habilitats adquirides al millor postor. Mitjançant la realització de diferents funcions rebem una quantitat diferent de compensacions, és a dir, una quantitat diferent de diners, i podem aleshores traduir aquestes compensacions quantitatives en compensacions qualitatives en forma de menjar, roba, casa o articles de luxe.
Avui dia tots anem a diferents escoles, tots aprenem funcions i tots realitzem funcions. I tots també podem re-aprendre i canviar funcions. L’adult que no pot realitzar una funció o l’expertesa del qual no pot vendre’s és un inútil i, en conseqüència, no tindrà lloc en la jerarquia social i haurà de limitar-se a sobreviure de la caritat o passar-se la resta dels seus dies en un manicomi.
L’esfondrament del món tradicional va accelerar-se amb l’eslògan «tothom ha nascut igualment lliure», i més endavant la idea –que no la realitat– d’igualtat d’oportunitats va canviar radicalment la vida quotidiana. D’entre aquests canvis radicals he esmentat la institucionalització cada vegada més gran de la societat, la necessitat de re-aprendre els patrons de la vida diària, l’escolarització total de la societat i els anomenats homes no funcionals, que són col·locats en institucions per a marginats. També he fet referència al gran impacte de la pluralitat d’institucions imaginàries que interpreten el món i a la funció dominant de la ciència, i he fet notar la relativa independència dels sistemes o institucions econòmiques, polítiques i científiques.
Una de les conseqüències més evidents de totes aquestes transformacions és la transformació de la relació entre els homes i les dones o, més concretament, entre el rol femení i el rol masculí. En totes les societats premodernes l’home manava la dona. I això era així no perquè els homes fossin fastigosos, sinó perquè una societat jeràrquica necessitava estar completament jerarquitzada, i això incloïa també la jerarquia entre els sexes. Des del naixement, els homes i les dones estaven destinats a aprendre coses diferents. Però en una societat funcional tot això canvia. Si una dona pot realitzar una funció, ocuparà un lloc en la jerarquia social d’acord amb la funció que realitza i ja no dependrà més de l’estatus del pare o del marit. Això representa, de ben segur, una revolució. Una revolució que està lluny d’acomplir-se del tot, però nogensmenys una revolució que serà acomplerta en el futur, si més no en els països democràtics.
L’eslògan segons el qual tots els homes neixen lliures –que ben aviat va ser llegit en el sentit que cada ésser humà, incloses les dones, neixen lliures– té també altres, si bé no pas més àmplies, connotacions. Com menys manen els homes sobre les dones, més canvia la relació entre els homes i les dones. Les relacions sexuals canvien, les relacions familiars canvien, la família mateix canvia.
El paper dominant del coneixement científic va provocar l’acceleració del desenvolupament de la tecnologia. Actualment, la tecnologia influeix directament sobre la vida quotidiana i de vegades fins i tot la reconfigura. Penseu en les rentadores, els televisors, els cotxes, els trens ràpids, els avions. La percepció del temps i de l’espai, aspectes elementals de la vida quotidiana, ha canviat dràsticament. El concepte de casa i l’experiència domèstica han canviat. I, tot i així, les característiques sistèmiques estàtiques de la vida diària no poden variar, perquè la necessitat elemental d’encaixar l’a priori genètic i l’a priori social és, i continua sent, l’aspecte fonamental de la condició humana.
Sovint ens fem la pregunta de si estem millor o no que els nostres