secundàries d’orientació valorativa no poden reemplaçar-se entre si sense modificar el significat. Per exemple, si dic «una rosa bonica» no vull dir «una rosa útil», i el que és lleig pot ser bo en un sentit moral. En definitiva: per actuar, pensar i jutjar com a bo, correcte, bonic, útil, vertader o piadós hem de seguir regles i obeir normes. El costat «negatiu» de les oposicions binàries és idèntic pel que fa a infringir aquestes normes i regles.
Les normes i les regles són diferents en la mesura que les regles són normalment aplicades o no, mentre que les normes són seguides o no. En el cas d’una regla, necessitem esbrinar tan sols si s’aplica a un cas concret i, en el cas que s’hi hagi d’aplicar, aplicar-la. Les normes són més generals. Per seguir una norma cal practicar el judici sensat. Per exemple, si un pare diu al seu fill que s’adreci a un adult solament si aquest se li adreça primer, això és una regla; però si li demana que es «comporti decentment», això és una norma, perquè no hi ha regles estrictes de decència, sinó que el comportament decent va amb la circumspecció, requereix decisions –phronesis– i acaba esdevenint un tret del caràcter. Com més complexa esdevé la vida quotidiana, més freqüentment les regles es transformen en normes.
Com que els tipus d’activitat de la vida quotidiana són heterogenis, les nostres actituds han de ser pragmàtiques. Donem moltes coses per suposat. No ens qüestionem la correcció de les regles, la veritat de la informació elemental; normalment, no fem un pas enrere i adoptem una perspectiva contemplativa respecte d’elles. Pensar és principalment una activitat repetitiva i només en rares ocasions esdevé inventiva; en general, requereix la repetició i la imitació. Mitjançant la repetició i la imitació certs tipus de comportament ben aviat són instintivament realitzats. Però no tots els tipus d’actes poden ser completament repetitius. Una certa racionalitat elemental, un cert tipus de pensament inventiu –per exemple, a l’hora de trobar els mitjans adequats per a un fi en una situació concreta–, sempre és requerida –fins i tot en la caça i en la recol·lecció.
He descrit breument quin tipus de vida es porta sota la guia de l’esfera d’objectivació en si mateixa. Ara bé, els homes i les dones no han viscut mai només en un únic món. Han viscut almenys en dos mons. L’altre món, que he anomenat l’esfera d’objectivació per a si mateixa, és un món poblat d’esperits, déus, bruixes, dimonis, àngels; un món de mites, poesia i religió. Aquest segon món legitima el tipus de vida que viuen els homes. Perquè aquest món és el que formula les preguntes d’on venim, què som, on anem, i les respon. Aquest món respon les qüestions sobre el significat de la vida i la mort, de l’existència en general, inclòs el cosmos. Els continguts i els missatges, les històries, les creences que aquesta segona objectivació presenta normalment estan filtrades a través de l’esfera d’objectivació en si mateixa. Quan ens expliquen històries sobre déus i dimonis, quan donem per descomptat aquestes històries, realitzem ritus anàlogament a com apliquem regles a fi de prendre el control sobre el que ens és desconegut.
Deixeu-me retornar breument a la descripció del ser llançat al món. Som llançats al món per accident. Esdevenim adults quan reeixim a encaixar el nostre a priori genètic amb el nostre a priori social i els fusionem en el nostre caràcter. I tot i així, com he dit, l’encaix gairebé mai no s’acompleix del tot. Resta una tensió, la font constant d’infelicitat i d’ansietat. La segona objectivació, l’objectivació per si mateixa, té cura d’aquestes ansietats i tensions, ofereix explicacions, caps de turc i remeis. Ara bé, tot i que els continguts de l’esfera d’objectivació per a si mateixa estan normalment filtrats a través de l’esfera d’objectivació en si mateixa i legitimen d’aquesta manera el món en què vivim, aquesta esfera, com que és un altre món, pot servir també de mesura, com un món-de-somni on els homes i les dones poden viure almenys en la seva imaginació, i alhora podem fer-la servir com a punt de suport per canviar la vida quotidiana. Ja he fet notar com en aquest procés es crea l’excedent cultural i les societats canvien juntament amb els seus mites. Podem inventar noves històries, nous dimonis, nous déus, nous sistemes de creences, nous costums i noves normes.
2
He descrit molt breument algunes característiques permanents de la vida quotidiana. En la vida quotidiana ens reproduïm nosaltres i també el nostre món. En la cadena de moltes generacions els continguts que s’han de reproduir canvien, tot i que –a excepció de les catàstrofes còsmiques– ho fan molt lentament, i ben poques vegades en el període de vida d’una generació. A més a més, els homes i les dones reben el guiatge d’aquestes dues esferes al llarg de tota la vida, des del bressol fins a la tomba. En el món modern tot això ha canviat dràsticament. Però, tot i que canviada dràsticament, la característica estàtica del pensar i de l’actuar quotidians ha de continuar vigent. No podem viure encara sense saber parlar, usar els objectes o aprendre a respectar els costums, i l’esfera d’objectivació per a si mateixa encara està filtrada a través de l’objectivació de la vida diària i preserva fins a cert punt el seu poder legitimador.
Podríem formular les preguntes següents: què canvia, per què canvia, com canvia. En aquest breu capítol només puc esbossar una resposta.
Fem primer una ullada a les societats premodernes. N’hi ha de moltes menes, però en relació amb la qüestió que estem tractant podrem considerar-les molt semblants. En cada societat tradicional, la vida quotidiana d’una persona és en bona part tal com l’hem descrita abans, i això des del bressol fins a la tomba. Evidentment, les activitats que han de realitzar els nens petits, els adults o els vells, les que han de fer els homes i les dones, són ben distintes. Però són les que solien fer les seves mares i els seus pares, i seran les mateixes que hauran de fer els seus fills i filles. Repeteixo que sempre hi ha canvis, però són canvis que no percebem al llarg d’una vida, llevat que hi hagi una catàstrofe natural o social.
Les societats premodernes –amb excepció dels grups tribals– es basen en l’estratificació. La societat està estructurada jeràrquicament. A sobre de tot tenim normalment un home sol –monarca, faraó, emperador, pater familias– i a sota de tot els esclaus, els servents, els serfs; entremig, una sèrie d’estrats. Les institucions estan incorporades en l’esfera de l’objectivació en si mateixa o en l’esfera de l’objectivació per a si mateixa, i es troben disposades tot al llarg de la jerarquia social. L’estructura de la vida quotidiana presenta sempre les mateixes característiques, si bé el seu contingut varia completament a cada nivell de la jerarquia. La divisió de les regles de cada dia no modifica el fet que són regles que es donen per suposat, ja que la jerarquia social mateixa es dona per suposada. Els homes i les dones són llançats a un estrat social particular i esdevenen el que se suposa que han d’esdevenir: esclaus, plebeus o patricis, i cadascú esdevé el que és per naixement. Cadascú rep el propòsit de la seva vida en forma de regal de naixement. Es tracta d’un món estable, legitimat per déus –Amon-Ra, Zeus, Júpiter, o Krishna– i de vegades per les mateixes lleis sagrades.
Ara bé, tot i que l’objectivació per a si mateixa normalment està filtrada per l’objectivació en si mateixa i la relació amb aquesta esfera requereix alhora una actitud merament pragmàtica, en virtut de l’existència d’aquesta segona esfera sempre és possible girar-se cap a ella directament en un gest d’admiració, de contemplació o fins i tot a través d’un acte de creació. El món de l’objectivació per a si mateixa és sovint heterogeni. Hi ha molts déus, i l’artista pot esdevenir el creador de déus esculpint-los. Quan va néixer el monoteisme, al segle VIII aC, els profetes del Déu jueu, l’únic, van emprendre una dura lluita contra la idolatria: l’esfera de l’objectivació per a si mateixa va esdevenir el camp de batalla. El dualisme, la dualitat, la diferència, la no identitat van ser la condició perquè aparegués quelcom radicalment, essencialment nou. Aquesta actitud completament nova es va donar gairebé al mateix temps en les ciutats gregues, en l’antic Israel i en unes poques altres cultures elevades. Els filòsofs i els profetes van incorporar l’esperit d’aquesta nova actitud, així com també els escriptors de tragèdies, els poetes i els narradors.
Què va ser això tan radicalment i essencialment nou? Va ser una actitud, una forma