història només des del punt de vista de la filosofia, tot i que la religió, per exemple el cristianisme, podria fer exactament el mateix paper.
El llenguatge de la dinàmica de la modernitat és crític i, per tant, racional en un sentit nou. Seguir les regles d’una objectivació en si mateixa també és ser racional, ja que fem el que s’espera de nosaltres, i més o menys podem esperar el que els altres faran. Els nostres actes i els nostres judicis són comprensibles. Però el llenguatge de la dinàmica de la modernitat interroga i posa a prova justament la racionalitat que es dona per suposada en els costums, en els jocs del llenguatge tradicional, així com en les històries, els mites, les idees d’un ordre superior que es filtren a través de l’esfera del pensar i del creure quotidians. El que ens diu aquest joc del llenguatge és que el que fins ara havíem suposat vertader no és en absolut vertader, i que el que enteníem per bo no és en realitat bo. A més a més, la negació crítica normalment va seguida per l’asserció d’una alternativa, com ara «el que consideres bo no és bo, allò bo és una altra cosa; el que creus que és sagrat no és sagrat, allò sagrat és una altra cosa», etcètera. Si aquest joc el juguen tan sols unes poques persones, se’ls tracta d’excèntrics, bojos o malvats. Però si el seu nombre creix i el nou joc de llenguatge queda institucionalitzat –com va succeir en les escoles filosòfiques sofístiques d’Atenes o en l’Església Catòlica de Roma–, aleshores el règim tradicional comença a perdre legitimitat i les formes de vida queden esmicolades. En aquests casos, els continguts de les normes i regles de cada dia canvien, de vegades abruptament i dràsticament. Els cristians, en aquests casos, deien metafòricament però en certa manera també correctament que havien «tornat a néixer». Sempre que els homes i les dones reneixen en aquest sentit, el vell món s’enfonsa i –generalment– ocupa el seu lloc un tipus diferent de món tradicional. Tot i així, a Europa, durant les successives onades del Renaixement, va ocórrer un fet sense precedents. Després que la dinàmica de la modernitat hagués destrossat l’ordre del món jeràrquic tradicional, va aparèixer un ordenament social de tipus completament diferent. El nou ordenament, que anomenem modernitat, es va desenvolupar primer lentament, però ben aviat ho va fer amb més rapidesa fins al punt que avui dia podem estar segurs que ha conquerit tot el globus.
A continuació, esbossaré primer les diferències essencials entre el món modern i tots els mons premoderns; i en segon lloc descriuré breument com aquestes diferències essencials han modificat la vida quotidiana.
Ja hem dit que en les societats premodernes el lloc que algú ocupa en la jerarquia social queda determinat en el moment del naixement. Dit d’una altra manera: el lloc que algú ocupa des del naixement en la jerarquia social defineix les funcions que realitzarà al llarg de tota la vida. L’estratificació determina les funcions. El nounat que ha estat llançat per accident a un estrat social particular és socialitzat en un a priori social que inclou totes les funcions que l’infant realitzarà d’adult, siguin muntar a cavall, fer esgrima, cosir, cuinar, servir, pregar o el comportament en general. És per aquesta raó que l’edat adulta pot començar ben aviat. Un nen de deu anys pot ja realitzar totes les funcions que se suposa ha de realitzar durant tota la vida, si bé d’una forma menys perfecta, menys «instintiva». És a dir, ens apropiem ben aviat i practiquem de forma permanent les normes i regles de l’esfera d’objectivació en si mateixa juntament amb les històries, els sistemes de creença i els mites que es filtren a través d’aquesta estructura. Naturalment, l’experiència vital també compta, i aquell que ha vist moltes coses és considerat un savi. Però si respectem la saviesa dels vells és justament pel caràcter permanent de la pràctica i el comportament de la vida quotidiana.
L’ordenament social modern s’oposa diametralment a tots els ordres premoderns. En el món modern, és la funció que una persona realitza el que determina que ocupi un lloc o un altre en l’estratificació social. D’acord amb aquest model, per citar Sartre, som llançats a la llibertat o al no-res, la qual cosa equival al mateix. No solament som llançats per accident al món, sinó que, a més, som o esdevenim conscients de la nostra contingència.
Com hem dit abans, el joc de llenguatge que anomeno dinàmica de la modernitat ha preparat el camí també per a aquest ordenament social essencialment nou. S’ha declarat que les normes i regles que fins ara havíem donat per suposades són incorrectes, fraudulentes o irracionals. Tot el que s’havia acceptat com a natural ja no és natural, ho és alguna altra cosa. Per exemple, crèiem que les noies han d’obeir els pares, i que això era natural. Però Julieta, des del balcó, sosté que no és natural i que Montagues i Capulets són noms buits, perquè només els ulls, la personalitat i l’amor són naturals. Es considerava natural que els servents obeïssin els senyors, però Fígaro, desafiant, sosté que els drets heretats dels seus amos estan equivocats i no són naturals. No era la primera vegada que les formes de vida tradicionals quedaven deslegitimades. Però ara el contrast, la sentència legitimadora, era ben nova i poc corrent. Sonava així: «Tots els homes neixen lliures i tots ells han estat dotats per Déu amb una raó i una consciència; tots ells tenen per naturalesa el dret a la llibertat, a la vida i a la persecució de la pròpia felicitat». Aquesta frase parafraseja un fragment de la Declaració d’Independència Americana. Aquesta i altres idees similars van disseminar-se per tot arreu d’Europa i en altres llocs del món, com ara Llatinoamèrica. L’eslògan que tots els homes neixen igualment lliures no té sentit si n’examinem el contingut. És l’afirmació oposada a la que diu que si un neix amo l’altre neix esclau, i s’ha de llegir com un compromís de tractar tots els éssers humans com si haguessin nascut igualment lliures. Com un nou Samsó, aquesta frase va sacsejar els pilars del vell món i el vell món va esfondrar-se. El seu lloc va ocupar-lo el nou ordenament social modern. Tot això s’ha esdevingut lentament, però ha anat així.
Com que en el món modern la funció determina el lloc que s’ocupa en l’estratificació social, i funcionar bé és la condició del desenvolupament de la societat moderna, la igualtat d’oportunitats esdevindrà una idea bàsica de la modernitat. D’entre les propostes de comprensió de la justícia, la idea tradicional «a cadascú segons el seu lloc» ja no és vàlida, perquè ha quedat reemplaçada per idees com ara «a cadascú segons la seva feina» o «a cadascú segons la seva excel·lència». Igualtat d’oportunitats no és el mateix que igualtat. Pressuposem que tothom comença la cursa en el mateix punt de sortida, però un corre més de pressa i un altre corre més a poc a poc, o fins i tot coixeja. El resultat final és la desigualtat. Si diem que la funció realitzada defineix el lloc que un ocupa en la jerarquia social, aleshores pressuposem l’existència mateix d’aquesta jerarquia i, per tant, pressuposem també que la igualtat d’oportunitats resulta sempre en desigualtat. L’exemplificació típica d’aquest model és el mercat autoregulador. El joc comença en condicions d’igualtat i acaba amb una creixent desigualtat. Certament, la igualtat d’oportunitats gairebé mai no es dona; no tots els corredors comencen la cursa en el mateix punt de sortida i, per tant, la idea d’igualtat d’oportunitats és més que res un contrafàctic. Però pot ser un contrafàctic justament perquè és una idea reguladora de l’ordenament social modern. En les societats premodernes la desigualtat d’oportunitats era natural; avui dia és considerada no natural. I aquesta diferència és essencial.
Les societats jeràrquiques eren bàsicament homogènies. És a dir, en elles l’heterogeneïtat quedava en darrer terme diluïda en l’homogeneïtat. Això era així perquè el segon món, el món de la significació que genera objectivació, era, en darrer terme, també homogeni. Hi va haver excepcions, però les excepcions representatives van tenir lloc tan sols en intervals històrics en què la dinàmica de la modernitat havia esdevingut poderosa, com en els temps de Sòcrates o de l’apòstol Pau. Generalment, la religió o altres sistemes de creences dominants ocupaven el lloc del significat i de l’orientació, i tot quedava impregnat per l’esperit d’aquesta religió, imaginari o fe. Cap altre sistema de creences que proporcionés significats alternatius podia ocupar un lloc ferm. És per això també que els sistemes metafísics estaven organitzats com sistemes jeràrquics quasi espacialment homogenis. La modernitat, en canvi, és el món de l’heterogeneïtat. Abans que res, la funció que proporciona sentit i la funció que acumula coneixement són camins distints, i totes dues poden acabar separades