Fronteres. Vicent Partal

hi és destacable, tenint en compte que ets al bell mig d’una ciutat, Copenhaguen, de prop de dos milions d’habitants.

      Molts dels habitants no tenen gaires ganes de parlar amb els turistes, però els qui s’hi avenen es mostren orgullosos del seu experiment social. No paguen imposts al govern danès, només una petita quantitat a la pròpia comunitat, i han implantat ells tots sols regles de tota mena. No s’hi poden fer fotos, per exemple. Ni vendre drogues dures —tot i que n’hi ha. No s’hi pot córrer ni és permès de pagar amb targeta de crèdit. I no s’hi pot entrar amb cotxe.

      Aquest darrer detall em serveix per a mirar d’entendre millor què passa. Perquè ha esclatat una polèmica entre el govern danès i la «ciutat lliure», car els habitants de Christiania han exigit la construcció d’un pàrquing al costat de la seua ciutat, però no dins. Per deixar-hi les desenes de cotxes que tenen. La paradoxa és que Christiania no permet l’entrada de cotxes al recinte perquè són contraris a la mentalitat ecològica dels seus habitants, però els seus habitants, alguns, sí que tenen i volen tenir cotxe.

      Mentre es fa fosc anem parlant de tot això i de la generació que als setanta va arribar ací enfrontant-se a tot i tothom, que ara es fa gran i mira de mantenir l’esperit que la va portar a triar aquesta forma de vida. Hi ha qui parla d’hipocresia però a mi em sembla un vocable excessiu. Mantenir Christiania viva, al cap i a la fi, ja és molt. I la prova és que els governs danesos han provat i proven de revocar el seu estatus; «normalitzar», diuen, aquest país contracultural que ha sabut ser referent per a molta gent.

      Finalment, torne a passar per la gran plaça per a eixir. L’animació a les botigues d’haixix és digna d’una gran jornada comercial i no puc evitar la temptació de comprar-me una bandera xicoteta de la ciutat lliure per a la meua col·lecció personal. Quan l’abandone del tot i passe sota el rètol que avisa «Ara entres a la Unió Europea» continue amb el cap confús. Potser l’ideal anarquista s’hi manté ferm i les regles encara en vigor en són el testimoni. O potser tot plegat ha acabat convertint-se en un supermercat per a fumadors d’haixix i una atracció turística més. Atracció que ho és indiscutiblement en vista de la llarga cua de taxis que espera els visitants que tornem al pèrfid capitalisme.