això sí— del binomi tradicional humà-salvatge.
És significatiu, en aquest aspecte, que entre les poblacions més antigues de la Terra hi haja ben sovint el costum de definir-se ells mateixos com el tot, com la humanitat sencera. Els inuits, a qui els indis americans van identificar com a «èsquims», per a denominar-se a ells mateixos fan servir tot de paraules que vénen a dir que ells són «el poble de debò». Els ianomami de l’Amazònia es reconeixen a ells mateixos com «la humanitat» —aquest és el significat de la paraula ianomami, que implica, és clar, que els altres, els naba, no ho són, d’humans, o no ho són tant. L’etnocentrisme exagerat, racista i tot, sembla ser una característica comuna a les antigues societats caçadores i recol·lectores, característica que, per sort, amb el pas del temps, s’ha anat suavitzant, però ha deixat restes més o menys fòssils encara en la divisió entre nacions, entre col·lectius humans que es reconeixen com un mateix grup diferent de la resta, dels altres. És cert que assumint articulacions complexes que poden variar internament, però sempre amb una clara consciència d’on arriba —i on s’acaba— la unitat. Ho prova aquell vell proverbi àrab, tremendament precís: «Jo contra el meu germà; el meu germà i jo contra el meu cosí: el meu germà, jo i el meu cosí contra la tribu; el meu germà, jo, el meu cosí i la tribu contra el món...»
Simplement, si parles igual, pregues al mateix déu, fas les coses de la mateixa manera, tens el mateix ordenament legal, menges el mateix plat, vas vestit igual, cantes de la mateixa manera les mateixes cançons i no notes cap diferència de temperatura amb el veí, aleshores molt possiblement ets de la mateixa nació. I si no és així, aleshores és quan les fronteres, oficials o no, consolidades o com a projecte, passen a tenir sentit i esdevenen, gràcies a la forma que dibuixen en el nostre cap, factors referencials clau per a cohesionar la comunitat. Joan Fuster deia que el mapa de Ballester Canals, amb el famós «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó», era la maniobra més eficaç feta mai pel catalanisme. Precisament.
I aquesta és la raó final del meu intent de mirar més enllà de les fronteres administratives. Les relacions entre els grups humans que formen el planeta són molt més complexes que no els estats i no es poden llegir bé sense entendre les fronteres múltiples i ben variades, superposades entre si, compatibles en alguns casos i irreductibles en alguns altres, que teixeixen qualsevol espai geogràfic contemporani. Si només mirem les fronteres dels estats ens perdrem bona part de l’explicació sobre per què passen moltes de les coses que passen. Si no entenem la forma complexa en què qualsevol grup humà es relaciona amb la mateixa terra, però sobretot amb els grups humans del costat, restarem atrapats en el laberint de violència en què s’ha convertit la societat internacional i sense saber com eixir-ne. Perquè, tant si ens agrada com si no, tots els col·lectius humans es reconeixen com alguna cosa i en aquest reconeixement hi té un paper clau, determinant, la visió que expressen sobre els altres, sobre els grups que tenen a la vora.
L’historiador neerlandès Joep Leersen, a El pensament nacional a Europa. Una història cultural, proposa una hipòtesi tan interessant com intel·lectualment inquietant. Leersen està d’acord que França va ser la primera nació, arran de la Revolució, però defensa que la constitució d’aquella nació va generar allò que a mi m’agrada anomenar un dòmino que obligà les altres nacions europees a constituir-se en moviment nacional primer i en estat-nació tan aviat com poguessen. Un dòmino que obliga a fixar fronteres amb una consistència mai no vista abans; i alhora a superar la dicotomia tradicional entre una Europa occidental que pensava en termes més de ciutadania i una d’oriental que pensava més en termes d’etnicitat. El famós dilema sobre si ets d’on naixes o si ets allò que naixes.
He dit «superar-la», però no sé si és la paraula més adequada. Perquè el preu, caríssim, han estat matances i més matances i desplaçaments forçats i sovint brutals de poblacions senceres. O la mort de cultures i llengües. I la cosa encara no s’ha acabat. La caiguda dels imperis austro-hongarès i turc i la retirada del rus als seus límits mínims havia de dur més d’un segle de dolor a una Europa oriental que han intentat encabir per força en les costures d’un univers que sempre li havia estat estrany. I mentrestant a l’Europa occidental no sols veiem cultures mil·lenàries que resisteixen processos d’assimilació potenciats per la globalització, sinó que l’emigració, la torna de la colonització, dibuixa noves minories nacionals, religioses, culturals, que l’estat tradicional no sap encara com encabir.
Quan Jenő Szűcs, en plena lluita d’Hongria per la seua afirmació davant el bloc soviètic, escriu el seu llibre enlluernador Les trois Europes, la impossibilitat de reduir l’estructuració dels pobles, dels col·lectius humans, a un simple encaix de fronteres, a un acord sobre el traçat de les ratlles, es fa tan evident com evident és el seu intent de ressuscitar una Europa central que uns i altres, per raons diverses, volien amagar, però que acabà ressorgint després de l’esfondrament del mur de Berlín.
Però, lamentablement, el preu, el cost de retocar algunes de les fronteres que s’havien imposat a la força —les iugoslaves, per exemple— va tornar a ser la guerra. Lamentablement, però també de manera molt inevitable, si tenim en compte que encara avui la societat internacional no ha sabut articular cap mecanisme eficaç, indiscutible, perquè les voluntats democràtiques dels pobles es plasmen també sobre el traçat dels mapes i puguen modificar-lo. Cosa que acaba originant, de manera inevitable, violència.
És ben paradoxal que en el món d'avui, o en bona part del món d'avui, pugues decidir a quin déu pregues i ningú no et dirà res, pugues decidir de quin gènere ets i ningú no et dirà res, però en canvi tingues prohibit de dir, fent ús de la teua llibertat individual, a quina nació pertanys, o de quina nació et sents, sense que això cause un conflicte. És una paradoxa que hauria de fer reflexionar tothom. Especialment si la cosa ha arribat a un extrem tan cínic i escandalós que Espanya, per a posar-ne un exemple, pot aprovar entre aplaudiments una llei que saluda i fa legal l’«autodeterminació de gènere» mentre persegueix a colps, amb violència i una repressió inaudita i antidemocràtica l’exercici d’autodeterminació del poble català. Al mateix temps, en el mateix espai geogràfic i amb els mateixos polítics al capdavant!
***
Inevitablement, he parlat molt d’Europa, fins ara, però si aquesta impossibilitat d’encaixar fronteres i nacions amb les realitats viscudes en bona part del meu continent és difícil, què n’hauríem de dir, d’intentar-ho als espais colonials, a l’Amèrica Llatina, a l’Àfrica o a Àsia? En aquests continents les fronteres generalment no tenen res a veure amb la percepció dels indígenes sobre quin és el seu àmbit de relació, de qui són els nostres i qui no. No tan sols perquè les fronteres no s’hi han basat mai, mai, en la realitat percebuda per la gent que els habita, sinó també perquè l’existència de les fronteres estatals ha menat inevitablement a un projecte nacional que es voldrà encabir a la força en aquell mapa dibuixat.
És terrible, però és real: les divisions fora d'Europa sovint naixen una vegada s’han dibuixat les ratlles i únicament perquè les ratlles s’han dibuixat com s’han dibuixat. I es projecten al passat amb tanta força que pretenen que allò que té data d’origen recent passe a ser «cosa de sempre».
No sé encara si creure’m aquella història que diu que la ziga-zaga que fan les fronteres entre Jordània i l’Aràbia Saudita respon al fet que a Churchill se li va trencar la ploma mentre la dibuixava sobre el mapa. Però sé, per exemple, que quan es fa la partició del domini colonial britànic de l’Índia es parteixen també les mirades al passat. Nehru escriu el 1949, coincidint amb la independència i la partició, The Discovery of India i en aquell llibre clau els dravidians i els mongols de sobte esdevenen «indis» per tal de convertir-los en actors d’una cosa, la nova Índia, que es vol eterna, tot i que és nascuda de fa poques hores. I mentrestant al Paquistan (país improvisat per al qual Choudhry Rahmat Ali va inventar-se el nom a partir de les inicials dels topònims en anglès Punjab, Afghania, Kashmir, Sindh i Baluchistan) els llibres de text ràpidament envien l’origen de la pàtria —separada per un metre de frontera d’aquella Índia que fins unes hores abans era la mateixa terra— al naixement de l’islam en la llunyana península