mite. Però la realitat és que a Falls Road es van viure, abans de la fràgil pau que ara sembla imperar-hi, batalles obertes, impensables gairebé enlloc més d’Europa,
Puge a poc a poc, passejant, per Glenmachan i constate que encara hi ha marques visibles de l’enfrontament. Algunes vorades són pintades en blau, roig i blanc i algunes altres en verd, blanc i taronja. És una pràctica prohibida, però que les autoritats no poden eliminar. El missatge és ben simple i directe. Ets en territori de la reina o en territori de la república. Ets al Regne (encara) Unit o a la República d’Irlanda, diga què diga la frontera oficial. Més amunt, ja a la zona de contacte, la humil pintura al límit de les voreres esdevindrà mur i portes metàl·liques que separaran —i separen avui encara, tants anys després— barris «catòlics» i barris «protestants», per a fer servir una terminologia inexacta però identificativa. Enmig d’aquest festival de colors, a la complicada rotonda de la A-12, han assentat una estàtua perfectament prescindible. Al lluny —m’espera encara una bona caminada— em sembla endevinar l’edifici Divis, l’epicentre altíssim de la batalla pel control de Falls Road.
La Divis Tower no és tan a prop com sembla, però es destaca en la distància amb les seues vint plantes sobre aquest espai urbà on les cases baixes continuen essent la norma. Quan hi arribe em sorprèn trobar al peu una mena de museu de la lluita republicana. Durant els anys més difícils del conflicte irlandès l’exèrcit britànic va instal·lar-se en les dues plantes superiors per controlar l’activitat dels grups armats republicans a la zona. Hi va haver períodes de temps duríssims en què els militars havien de defensar les plantes des de dins l’edifici, al qual només podien accedir en helicòpter perquè el carrer era a les mans dels republicans. Patrick Rooney, el primer xiquet mort en els troubles, fou assassinat en la mateixa torre l’agost del 1969 per una metralladora de la policia que va disparar indiscriminadament sobre l’edifici. Anys més tard, el 1981, un especialista britànic, un sniper, disparant des del capdamunt de la mateixa torre, va assassinar un militant de l’INLA, la mateixa nit que Francis Hughes, un dels caps de l’IRA provisional, moria a causa de la vaga de fam de protesta a les presons. És difícil encara avui, quan l’aparença de normalitat és tan clara, passar per davant la torre sense pensar en quanta violència ha acumulat amb els anys.
Una volta superada la torre, un llarg revolt porta ja directament a Falls Road. La frontera d’aquest barri, d’entrada, és indistingible. Però al cap de pocs passos, a mà esquerra, un cementeri marca l’entrada a allò que possiblement és l'espai més republicà de tot Irlanda. La gent d’allà en diu «el jardí» i sobre les tombes, espectaculars, flota ben sola i alta la bandera tricolor de l’illa. Al bell mig, una gran placa negra mostra els noms de militants republicans morts i una dedicatòria en anglès i en gaèlic irlandès en reconeix el sacrifici. El camí, a partir d’ací, ja és atapeït de missatges polítics. Al final de la revolta següent hi ha la casa, famosa a tot el món, que decora la façana amb un gran mural d’homenatge a Bobby Sands, «poeta, gaeilgeor, revolucionari, voluntari de l’IRA». I com més endins del barri vas, més i més senyals, més i més banderes, més i més eslògans.
Passat el parc Dunville i l’Hospital em trobe la vella església presbiteriana de maons rojos, reconvertida ara en un centre cultural, el Cultúrlann McAdam Ó Fiaich. És un dia fred i decidesc d’entrar-hi, mogut per la curiositat però també cercant un cafè calent i una mica de repòs. El nom i les indicacions en gaèlic a la porta no em sorprenen. Els senyals en irlandès sempre han estat, en part, la diferència republicana. La sorpresa grossa arriba quan comence a sentir veus i reconec que parlen, totes, en irlandès. La sorpresa és trobar-me, de sobte, dins un Gaeltacht.
A Irlanda, especialment a la república, s’ha volgut combatre el dramàtic retrocés de la llengua pròpia establint, a la part oest de l’illa, àrees on encara l’irlandès és la llengua de la població, la llengua viva del carrer i on és especialment protegida. Jo havia sentit parlar del projecte de crear Gaeltacht urbans a Dublín i algunes altres ciutats, d’establir barris que intentarien de reproduir l’experiència de viure en irlandès en àmbits urbans. Però fins aquell moment no vaig ser conscient que precisament a Belfast n’hi ha un dels més potents i ben organitzats. Amb escoles de tots els nivells, amb l’única emissora del nord que emet en irlandès nit i dia, però sobretot amb tot de petites empreses, comerços, restaurants i bars que t’asseguren l’atenció en irlandès i que et parlen d’entrada en aquesta llengua.
Fascinat per aquest canvi inesperat, vaig estar-me hores recorrent aquests carrers i parant l’orella, comptant quanta de la gent que passava vora meu sentia parlar en irlandès i quanta en anglès. Vaig entrar a botigues on gent joveníssima, que no podia tenir cap record de la violència del passat, em rebia amb un sonor «fáilte», vaig comprar llibres que no entendré mai pel simple plaer de tenir-los i vaig menjar en un pub qualsevol només per sentir la gent de les taules del voltant com demanaven el menjar i les pintes —«Ba mhaith liom pionta Guiness, le do thoil!»— en la llengua que fa anys semblava haver-se extingit de manera definitiva al nord. Mentre els cambrers feien crits estridents, feliçment inintel·ligibles per a mi.
I cap al vespre, mentre tornava a enfilar el camí cap a l’hotel, vaig pensar que Falls Road sembla haver trobat en els mots, en els sons de la llengua antiga aquella frontera que durant un quant temps la seua gent havia intentat de defensar amb fusells, barricades i bombes de petroli. Persistents.
BERLÍN
LA FRONTERA TOTAL
La capital del Regne de Prússia, de l’Imperi alemany, de la República de Weimar, del Tercer Reich, de la República Democràtica Alemanya i, finalment, d’ençà del 1990, de l’Alemanya unificada. La ciutat ha viscut com poques la duresa de la història d’Europa al segle XX. Del 13 d’agost de 1961 al 9 de novembre de 1989 un mur la va migpartir i la separà en dues parts, encara avui recognoscibles.
—Que us sembla que hi podríem entrar?
El policia em va mirar estupefacte. Al Berlín on feia poques hores que havia caigut el mur les preguntes eren insòlites i les respostes també. Entrar-hi?
—No ho sé. No sé si es pot passar. Crec que és perillós —em va dir aquell home, clarament superat pels esdeveniments.
—Perillós? Però si acaben d’obrir el pas... Què vol dir perillós?
—No ho sé, hi pot haver mines, trampes, què sé jo. Escolteu: només sé que si ahir haguéssem posat una bota en aquesta plaça el món potser avui no existiria. M’enteneu? I ara em dieu si podeu passar?
I tant com l’entenia. Potsdamer Platz era un indret massa especial per a no entendre allò que em deia. Després de la derrota de Hitler, la divisió de Berlín havia dreçat el mur, però just en aquella gran plaça les quatre potències no s’havien posat d’acord en com delimitar la frontera entre el sector soviètic i els altres tres. De manera que fou tota engolida dins una frontera que amb el pas dels anys va anar deixant-hi una desolació tan magnífica com estremidora. I, efectivament, aquell era el lloc on podia haver esclatat, més probablement, la tercera guerra mundial.
Els vells, la gent gran, explicaven mil històries sobre tot allò. Com ara que, abans de construir el mur, els uns i els altres pintaven a terra amb pintura fosforescent per marcar on acabava el terreny de cadascú. Els soviètics tenien soldats en aquella plaça nit i dia, arrenglerats. Tant si plovia, com si feia sol, com si nevava. I de tant en tant la filera es movia. Quan passava això els occidentals hi responien enviant-hi els seus soldats. La plaça era justament la intersecció dels sectors americà, britànic i soviètic de Berlín, de manera que s’hi veien uniformes de tota classe —només hi faltaven els francesos, i no era gens estrany que n’hi aparegués algun també per afegir-se a la confusió.
La pintura fosforescent un dia va deixar pas a petits murs de fil d’aram, barricades artesanals. I a aquells senyals, que acabaren fent-se famosos, que anunciaven solemnement que eres a punt d’abandonar el sector britànic, o el sector americà o el sector soviètic. I després encara van aparèixer els fanals, unes torres altíssimes