Per entendre-ho tot plegat, doncs, per entendre aquesta gran complexitat, primer de tot cal reconèixer que les fronteres, siguen quines siguen, només són temps inscrits en un espai. I abandonar qualsevol pretensió de perennitat, de permanència. I trobar una manera raonable de poder-les canviar. O d’articular aquelles fronteres rere la frontera que els estats no volen veure mai ni tenir mai en compte. Sabem quines fronteres han existit en el passat. Vivim les fronteres actuals. Però no sabem, ni podem saber, quines seran les de demà. Potser fins i tot, jo no ho descarte pas, arribarem —a còpia de crear grans espais on les fronteres ja no siguen necessàries— a aquell estadi on no hi haurà fronteres administratives. I no parle de cap utopia perquè això és un fet que ha passat, de moment parcialment, en vida meua. Jo ara puc viatjar des del meu poble, Bétera, a Saaremaa, l’illa estoniana on va nàixer el meu amic Andres Kuusk, sense haver d’identificar-me davant ningú ensenyant cap classe de document. De punta a punta d’Europa. I aquesta perspectiva, quan vaig fer aquest recorregut les primeres vegades, a final dels anys vuitanta del segle passat, era simplement inimaginable. Impossible.
Segurament els grans moviments regionals, l’ASEAN, el Mercosur o la Unió Africana, per exemple, acabaran seguint tots l’exemple de Schengen i la Unió Europea. Seria la solució més sensata en el món actual. I encara que el primer món insistesca, en vergonya nostra, a convertir-se en una fortalesa i barrar el pas a la gent que ve de fora, som conscients que algun dia tot això serà inútil. Admet que aquesta perspectiva ara mateix no és sinó un somni, embrutat per les escenes horribles que hem de veure a la Mediterrània. Però la història sembla caminar més en aquesta direcció d’abolir les fronteres que no pas en la contrària. I val a dir que per a mi, que ja he refinat el meu credo polític fins al nivell de defensar solament que crec que tots els éssers humans tenen el dret de tenir una vida digna i sense por, visquen on visquen, la perspectiva no pot ser més engrescadora.
Engrescadora perquè estic convençut que si les fronteres del guardabarrera i el passaport es van evaporant, els humans podrem tornar a explorar sense tanta prevenció ni por, amb plaer i curiositat, aquestes altres fronteres que avui resten tapades, amagades sota les línies que algú ha dibuixat sobre un mapa, Unes fronteres naturalment poroses on sovint he tingut la sort de trobar allò que és més bo, més interessant, més atractiu de l’espècie humana.
Aquest llibre, en definitiva, tracta d’això que l’escriptora camerunesa Léonora Miano va resumir magníficament amb aquestes paraules: «La frontera, tal com jo la definesc i com jo l’habite, és l’indret on els mons es toquen. Incansablement. És el lloc de l’oscil·lació constant: d’un espai a un altre, d’una sensibilitat a una altra, d’una visió del món a una altra.» Com ella, jo tota la meua vida he volgut mirar aquest fenomen d’una manera conscientment diferent de l’habitual i per això m’ha semblat que per a explicar la complexitat del fenomen de la frontera, la riquesa i la varietat que representa aquest punt d’intercanvi entre grups humans, podia ser útil una visió literària, que ha pres forma, finalment, en un conjunt de trenta-set retrats. Accepte, com a preu inevitable, que el present volum pot ser llegit, per tant i també, com un llibre de relats, perquè al cap i a la fi és mitjançant aquests relats que vull fer reconeixedores unes dotzenes ben diverses d’espais de frontera que he visitat durant la meua vida —tant professionalment, com a periodista, com personalment, en la meua vida privada.
Ací vull explicar com em condiciona aquesta meua mirada àmplia i oberta, atenta al matís i curiosa per a entendre què és una frontera, com són els espais d'intercanvis entre els humans. I ho vull fer posant descaradament davant de tot la meua mirada personal. Que és la mirada que m’ha dut a escoltar en el so d’una ràdio italiana en un revolt de Cefalònia el senyal d’una continuïtat gairebé biològica dels dos espais. O la que m’ha fet tremolar en veure’m a mi mateix, blanc, com una frontera altíssima capaç d’espantar una xiqueta en una township de Ciutat del Cap. La que m’ha menat a interrogar-me sobre el significat de les llums nocturnes d’Hong Kong o d’El Paso. O sobre el paper dels llibres i les biblioteques a la Sarajevo assetjada o a la Ciutat de Mèxic. A voltes simplement m’ha encuriosit un nom imprevist en una plaça de Niça o aquella mica de gel a la cara que em van fer posar els samis quan vaig travessar amb el seu ajut el cercle polar àrtic. A voltes he vist fronteres que en realitat són fronteres de tota la humanitat —com la frontera entre la vida i la mort penjada eternament sis-cents metres per damunt d’Hiroshima. I algunes altres vegades els sons cacofònics de la frontera religiosa, com passa a la Jerusalem de les tres religions del Llibre, ha estat capaç de despertar en mi sensacions úniques. I també, com era previsible, en algun moment he hagut de mirar cara a cara, i no sempre en una condició personal fàcil, les fronteres més dures, les més deshumanitzades, les més cruels. El pas entre els dos Berlins de la guerra freda. Un cap de setmana passat enmig d’una batalla massa dura, dins una trinxera del front de l’Eslavònia oriental. O aquella sensació única, tan agredolça, viscuda al vell port soviètic de Tallinn el diumenge a la nit, mentre salpava el darrer vaixell cap a Hèlsinki, fent sonar la potent sirena...
Mai, en cap d’aquests indrets, no he oblidat, ni vull oblidar, que per damunt de totes les ratlles, per damunt de totes les línies que es vulguen dibuixar sobre tots els mapes, i superant-les sempre tossudament, hi ha les persones, hi ha les comunitats humanes que ens fan ser allò que som i que per a reconèixer-se a elles mateixes necessiten sempre, sí, un espill, un altre, aquell de davant que ens fa diferents.
Necessitem un espill, però no pas, no necessàriament, ni la intransigència, ni la violència, ni la xenofòbia, ni el racisme o la guerra que l’obsessió de la comunitat internacional per a preservar al preu que siga les fronteres de la nació-estat tan sovint ha causat. I és d’aquests espais, d’aquestes comunitats i d’aquestes persones, de les seues relacions apassionants que parle. Reconeixent que els he dibuixats —i per això demane excuses avançades si hi ha cap imprecisió— d’acord amb articles o notes escrits aquells dies, però sobretot a partir de la memòria personal.
Durant molts anys jo havia pensat que algun dia faria un volum gros on abocaria de la manera més ordenada i acadèmica possible tant de coneixement sobre aquest fenomen com he acumulat amb els anys. Però amb seixanta anys ja al coll ha arribat l’hora d’assumir que aquest objectiu és irreconciliable amb la faena d’editorialista del meu diari, de VilaWeb. I és per això que reconec humilment, sense recança, que aquest llibre que teniu a les mans podria ser un Unwritten Book en la línia d’aquells set que ens va regalar George Steiner. Un llibre hereu d’un altre llibre que no he escrit ni segurament podré escriure mai, ja, però que destil·la i estilitza aquell llibre, el llibre no-escrit. I que espere fins i tot que el faça llegidor entre línies, molt especialment en les pàgines d’aquest text a què ara pose punt final.
FRONTERES
BELFAST
LA FRONTERA DE LES PARAULES
Béal Feirste, rebatejada pels anglesos amb el nom de Belfast, és la segona ciutat més gran d’Irlanda i la major tant de l’Ulster com de l’actual Irlanda del Nord. Durant els incidents dels anys seixanta i setanta, Belfast va ser escenari de duríssimes batalles entre la comunitat republicana i els unionistes. La brutalitat de l’exèrcit britànic va fer que durant un temps els grups armats irlandesos creassen punts de control en diversos barris republicans, especialment a Falls Road.
Mentre puge del centre de la ciutat cap a Falls Road em pregunte què deu haver passat tots aquests anys, com deu viure aquest espai geogràfic tan singular de Belfast el procés de pau emprès el 1998. Les imatges dels anys més durs em tornen al cap. Amb aquells checkpoints de l’IRA, dels provos o de l’INLA que van fer la volta al món. Homes amb la cara tapada i sorprenents fusells automàtics de fabricació americana que inspeccionaven cada cotxe que volia passar per Falls Road. La bandera tricolor irlandesa i els cartells fets a mà que marcaven, sense gaire solemnitat però amb molta eficàcia, aquell estrany punt de passatge que contenia el germen de la Irlanda reunificada. Recorde especialment una dona amb jaqueta de cuir i una faldilla negra amb petits dibuixos geomètrics blancs que portava a les mans un rifle d’assalt