avui com un país amb una frontera gairebé perfecta: és menut, molt homogeni i compacte, allunyat geogràficament, i viu tancat per la natura insular. Tanmateix, fins l’any 1944 Islàndia no era un país independent i per tant aquesta «naturalitat» que tots apreciem avui en la seua delimitació fronterera simplement no existia. El fet de ser una illa, quan no era un estat, no significava res. Perquè, per dir-ho en paraules de Henri Wesseling, les fronteres no són determinades per la natura sinó pel poder.
Arreu del món, en un procés històric que no s’acabarà mai, ens trobem amb una multitud de línies dibuixades sobre els mapes, que fan la funció d’intentar separar un col·lectiu humà d’un altre. En la majoria de llengües, aquestes línies es coneixen per «frontera», un femení derivat del substantiu «front» que ja és tota una pista sobre l’essència de tot plegat. En efecte, si mirem enrere, en l’origen el mot «frontera» feia referència a un punt mòbil de contacte i no pas a una línia estable com avui. A Le Mystère du siège d’Orléans, un text del segle XV sobre el setge d’Orleans pels anglesos, els autors fan prometre a Joana d’Arc: «Y m’est bien tart que demain soit pour voir les anglais en frontière.» Així doncs, «anar a frontera» equivalia a plantar cara a l’enemic. Més enrere encara, en la Crònica de Jaume I, podem trobar el precedent català del mateix concepte i exactament del mateix mot: «Romàs aquí en Xàtiua ab tota sa companya per tenir frontera als moros.» Amb els anglesos o amb els moros, doncs, la frontera no era un punt geogràfic fix, sinó una acció. Per això la idea de la frontera s’entén encara avui, en la majoria de llengües, a partir de la idea de xoc.
Tot i això, unes quantes llengües —bastants, de fet— enriqueixen el concepte aportant-hi matisos molt interessants, algunes subtileses semàntiques que ens menen més enllà i ens obren la mirada. I són uns matisos que, per si sols, ja ens haurien d’indicar quin error tan gros és reduir el fenomen de la frontera a la variant estrictament administrativa, a la frontera de xoc, a la reducció del concepte a l'aplicació que n'han fet els estats-nació.
En anglès, per exemple, es distingeix entre border (la línia que separa) i frontier (l’espai de transició, obert per un costat). Hi ha la sublim idea francesa dels confins (aquell espai difús, gairebé somnolent, on les coses es barregen més que no se separen). Hi ha el kresy dels polonesos, com una perifèria que es perd en els plecs de la història. I hi ha la muga dels bascs, que fins i tot genera habitants de la línia (els mugalariak). I la malenconiosa distinció postsoviètica entre l’estranger i l’бли́жнее зарубе́жье —l’‘estranger pròxim’. O la peculiar sa làcana dels sards —i del català de l’Alguer—, definida com una corba immaterial que limita l’espai controlat per cadascú. O el συνορεύω grec —d’on deriva el sınır turc—, que vincula la frontera al fet de ser, específicament i necessàriament, veïns, a compartir-la.
Lògicament, com més t’allunyes d’Europa més riquesa de matisos trobes per a descriure i adaptar a cada cultura un objecte que al cap i a la fi és europeu, pensat per europeus i fet pels europeus. En haussa, la llengua principal del nord de Nigèria i del Níger i una de les grans llengües franques d’Àfrica, la frontera es coneix amb el nom d’iyaka, una paraula que prové de l’arrel iya, que significa la capacitat d’exercir el poder. La frontera, doncs, no s’entén com un espai que tanca un territori, sinó sols com el punt a partir del qual ja no exerceixes el poder. En àrab es fa servir ḥāšiya
Per desgràcia, el món contemporani ha passat de manera insensible per damunt de tots aquests matisos i ha universalitzat la versió més pobra de la frontera, aquella frontera westfaliana, hereva directa del front de guerra, pensada a partir del reduccionisme europeu i desproveïda de matisos. La frontera de la barrera i el guardabarrera, dels documents i el control de pas. La del passaport com a exigència. La dels militars. Aquesta és la frontera que s’ha fet ubiqua. Tant, que fins i tot ha arribat a zones del planeta on la idea que ací s’acaba una cosa i allà en comença una altra ni havia existit mai ni pràcticament s’entenia. Amb la qual cosa s’ha reduït a cendra la riquesa que implica l’intercanvi entre poblacions.
Espais on abans el contacte es practicava d’una manera pròpia i única, amb regles complexes i interessantíssimes, avui s’han estandarditzat i sempre, dissortadament, a costa de posar fi a allò que els era particular i abraçar l’obsessió europea per la ratlla i la seua inviolabilitat. Per exemple, Abd-al-Aziz ibn Saüd, el primer rei de l’Aràbia Saudita (1932), va refusar tossudament de fixar cap línia de delimitació en el desert obert, tot argumentant que les tribus el feien servir precisament per a desplaçar-se. Que el desert no separava sinó que unia, com ha passat també sempre amb la mar —allò que Fernand Braudel va explicar amb el seu llibre sobre el gran «espai líquid» que és la Mediterrània. Finalment, el rei acceptà de marcar una línia de punts sobre un mapa, però a condició que fos només una ratlla formal, sense fortificacions ni controls i en canvi que fos garantida la llibertat d’accés de les tribus del Najd, de l’altiplà central, als pous que romandrien a la banda iraquiana. D’aquell desig avui no en queda res: el pas fronterer d’Arar amb an-Nukhib, el pas més important que resta entre les actuals Aràbia Saudita i Irac, va ser reobert fa poc, el novembre del 2020, després d’haver estat vint anys seguits tancat.
Hi ha hagut propostes interessants que intentaven salvar aquest conflicte entre allò que era normal i allò que imposava la geopolítica. El geògraf i historiador Alpha Oumar Konaré, cap d’estat de Mali entre el 1992 i el 2002, va posar sobre la taula l’interessant concepte del país-frontera, en un intent de conciliar la tradició de la frontera com un espai obert de contactes amb la realitat actual de la frontera com un espai de control. Konaré proposava, i no se’n va eixir gaire bé, de crear una àrea que s’havia d’estendre a vint quilòmetres a banda i banda de la ratlla oficial, dins la qual el desplaçament seria lliure, precisament amb la intenció de no trencar barreres administratives imposades des de fora de la continuïtat humana natural realment existent.
El país-frontera volia donar resposta a una d’aquestes realitats evidents i indiscutibles. Allà on s’entrecreuen Mali, Mauritània i el Senegal hi ha la terra soninke, l’espai d’una comunitat humana que a la vegada és un continu funcional vinculat al pas del riu Senegal, i que viu de sempre per damunt de les fronteres administratives. Amb aquella proposta, Konaré pretenia donar una resposta sensata i moderada al fracàs dels estats africans a l’hora d’adaptar-se a la realitat i a la quotidianitat dels seus pobladors, separats tots per unes fronteres artificials creades pels colonitzadors sense cap més sentit ni interès que el purament colonial. D’aquesta manera, evidentment, qüestionava l’aplicació rigorosa del concepte westfalià de la frontera en una part del món on la còpia mimètica de l’invent europeu no respon objectivament a cap realitat ni resol problemes. Ans al contrari: en crea.
Però no cal que ens enganyem. Idees i projectes com aquests, brillants, dúctils, sensats, són propostes excepcionals