al segle XIX a l’actual estat indi d’Uttar Pradesh, quan la separació de l’Índia i el Paquistan no era previsible. I quan es van separar els dos estats, els paixtus el van assumir al Paquistan i a l’Afganistan perquè ells viuen a banda i banda de la separació oficial. Per això pretendre, com hi ha gent que vol fer, d’entendre el retorn del talibans restringint l’anàlisi a les fronteres actuals de l’Afganistan, a tot allò que passa dins la frontera oficial afganesa, és inútil. Si més no, és imprescindible mirar els mapes de l’Afganistan i el Paquistan junts i comprovar que els paixtus ignoren completament la línia Durand que l’Imperi Britànic va creure que seria definitiva. Peshawar i Jalalabad van caure en estats distints, però si algú vol explicar què ha passat aquests anys, les respostes a algunes preguntes essencials no es poden cercar només a la ciutat que ara és «afganesa». De la mateixa manera, comprovar que el nord de l’actual estat afganès és tatgic i usbec, persa i turc al capdavall explica prou bé per què els talibans tenen les dificultats que tenen precisament en aquelles àrees.
I d’aquest repàs naix inevitablement una pregunta provocadora: veient que l’Imperi Britànic —tres vegades—, la Unió Soviètica i els Estats Units i l’OTAN han fracassat a l’Afganistan, quin sentit té mantenir que no es poden retocar les fronteres d’un estat que és en definitiva una creació artificial i que s’ha demostrat inviable? No es reduiria molt l’impacte del conflicte fent que el nord, de Kabul en amunt, s’unís, si vol i els volen, als estats centreasiàtics afins, per exemple? I no seria més sensat i viable ja avui reformular aquestes fronteres artificials que no pas insistir tossudament que les fronteres no es toquen, ni quan el preu és condemnar la població a tornar a l’edat mitjana? Per ventura aquest «Afganistan unit» en les fronteres modernes és més viable i té més sentit, vist tot això que hem vist, que un redisseny radical? I si no és així, per què aquesta obsessió mecànica i malaltissa de la societat internacional a preservar una frontera que, en definitiva, no és sinó una de les possibles, al preu que siga i fracàs rere fracàs? Quan Àhmad Xah Durrani va crear l’Afganistan les fronteres anaven de Meixad, avui la segona ciutat de l’Iran, a Delhi; i de l’Amudarià a l’oceà Índic. D’aquests quatre punts cardinals només es manté el riu. Tota la resta ha canviat. El mapa que mirem avui i les fronteres que encerclen avui poblacions tan diverses, existeix tan sols d’ençà del 1919. Aleshores per quin motiu hem d’acceptar que ara ja no es poden canviar mai més, si canviar-les podria ser part de la solució d’un conflicte que ningú no sap com resoldre?
***
Clarament, el traçat de les fronteres i l’obsessió per fer de les fronteres polítiques estatals el patró únic d’identificació dels grups humans és un dels problemes principals de la societat internacional. No tan sols perquè naixen o moren estats de manera contínua o perquè es generen situacions de violència contínuament per no deixar que les poblacions decidesquen democràticament què volen ser i què no, sinó també perquè, tot i el desplegament tecnològic i les eines de control, encara hi ha, i hi haurà per anys, espais del planeta sense control, zones grises on l’obsessiva idea eurocèntrica de la frontera és impossible d’aplicar. I això en demostra l’escassa naturalitat.
És el cas, paradigmàtic, de la Zomia asiàtica, aquest espai a les terres altes de Laos, Tailàndia, Birmània, l’Índia, Vietnam i la Xina descrit amb detall per l’antropòleg James C. Scott al llibre The Art of Not Being Governed. An Anarchist History of Upland Southeast Asia.
Scott avisa que aquestes terres de muntanya han viscut i viuen naturalment encadenades entre si, per damunt de les fronteres estatals, respectant-se en la varietat i despreocupades dels centres de poder estatal respectius. Aquest territori, de la mida de tot Europa i amb cent milions d’habitants, ha defugit de manera consistent en el curs dels segles els intents de construcció dels estats que reclamen cada porció de la seua terra. Aquesta gent no ha participat en les guerres ni han estat fet esclaus, no han pagat mai imposts ni han fet el servei militar. Simplement, no s’han deixat enquadrar en cap projecte.
Però, paradoxalment, per a remarcar la seua existència i fer-la comprensible, Scott s’ha d’inventar un topònim, compost de zo (‘els qui viuen a les muntanyes’) i mi (‘poble’). I és d’aquesta manera que «el poble que viu a les muntanyes» es fa recognoscible de sobte als ulls d’un món global que, d’una altra manera, no el veuria, obsessionat per les ratlles i el principi de l’exclusivitat de la sobirania. Tanmateix, amb nom o sense, allò que compta és que Scott explica que allà hi ha uns pobles que practiquen l’art de no ser governats i que han pogut frenar la marea de creació de nous estats a còpia de viure a distància de qualsevol societat estatal organitzada, fent servir «la seua cultura, les pràctiques agrícoles, les seues estructures polítiques igualitàries, les rebel·lions dirigides per profetes i fins i tot la manca de sistemes d’escriptura, per a posar distància entre ells i els estats que els voldrien engolir».
Molts pobles indígenes viuen encara avui aquesta realitat, tot renunciant voluntàriament a la necessitat d’un estat. Alguns la viuen emparats per la natura, com els samis. I amb molta eficàcia. Valga d’exemple que quan la policia noruega va mirar de trobar un activista sami que havia volat amb dinamita una presa que tallava el pas als rens, els altres samis no van tenir cap problema a dir on era. L’havien enviat amb els seus germans inuits del Canadà, amb la qual cosa trobar-lo, per a algú que no fos un habitant tradicional de les zones polars, era simplement una quimera.
Hi ha més poblacions del món que es troben amb un cas semblant i renuncien voluntàriament a l’existència de l’estat per les circumstàncies. És el cas, per exemple, del Sahelistan, el territori nord-africà que el meu estimat i admirat Kamel Daoud descriu d’una manera tan brillant, quan el dibuixa com un a-país: «El Sahelistan és un país vague, fluid, de fronteres canviants segons les furgonetes que el travessen, amb una sola cadena de televisió que es diu YouTube, amb una moneda coneguda (el rescat pels turistes capturats) i amb una activitat industrial consagrada (segrestar, decapitar, negociar o revendre, quan no pregues o procrees)...»
En contrast amb aquests casos, i reflectint com un mirall que alguna cosa important falla en l’intent d’aplicar metòdicament, sempre i a tot arreu, el concepte westfalià de frontera, ens trobem l’acord de Schengen, l’acord que ha eliminat les fronteres interiors de vint-i-sis estats europeus d’ençà del 1995 i que és l’intent més brillant fins ara de trencar el cercle viciós que he anat descrivint en les pàgines interiors. Si tradicionalment la frontera ha fabricat l’estat i l’estat ha estat l’eina privilegiada de les relacions internacionals, ara, a final del segle XX i sobretot a començament del XXI, l’estat ja no és l’única eina possible ni és tan clar que siga la millor. I, tot i continuar existint, es desvincula de la frontera pels interessos econòmics, vist que ja pesen més que cap pretensió política nacional. No deixa de ser ben significatiu que l’Europa que va inventar les fronteres que coneixem avui, molt específicament França i Alemanya, siguen els primers de deixar-les enrere.
En aquesta repassada de situacions sorprenents encara s’hi poden afegir models de frontera contradictoris en si mateixos. La frontera que no es pot travessar, per exemple, el cul-de-sac, la frontera sense «altra banda» de què parla Anne-Laure Amilhat Szary, una extraordinària geògrafa que ha desenvolupat el concepte de fronteritat. Un concepte ben original, que per una banda mostra la interrelació entre frontera, estat i territori i per una altra demostra que les fronteres actuals es van individualitzant de tal manera que ara funcionen sobretot com indrets on classificar administrativament el flux de béns i persones. Això que vivim molts de nosaltres amb vergonya, a la mar Mediterrània, al Rio Grande o a tots els altres murs que es van imposant per separar blocs de països pobres i rics.
I hi hauria encara, per exemple, la «frontera mòbil», un concepte xocant i revolucionari incorporat el 1994 en el dret internacional gràcies a l’acord entre Àustria i Itàlia que estipula que el límit internacional entre aquests dos estats és susceptible de desplaçar-se segons el canvi climàtic. A la vora mateix, Suïssa i Itàlia des del 2008 modifiquen contínuament els seus traçats de frontera gràcies a un acord entre l’Institut Geogràfic Militar italià i l’Oficina Federal de Topografia Helvètica. I fruit d’aquest acord, per exemple, la frontera entre aquests