això és així. Una frontera es pot definir dient que és en realitat el perímetre d’inclusió i d’accés a una ciutadania de qualsevol estat. La frontera tanca, enclou dins seu, un projecte de nació que després, i en tot cas, caldrà veure si es pot realitzar o no. Massimo d’Azeglio —ens ho recorda Hobsbawn— ho va expressar amb una cruesa insuperable: «L’Italia è fatta. Restano da fare gli italiani.» Una volta tens la figura dibuixada, aleshores cal que la forma definesca el contingut. Sembla senzill, però el problema de fons continua sense ser resolt. I és que no és gens clar, és que ningú no sap explicar-ho massa bé, què és una nació. Com definir-la. No hi ha, de fet, cap esquema acceptable i acceptat per tothom, recognoscible, que servesca per a dir que això o allò és una nació. I d’això se’n deriva inevitablement que la frontera política dels estats, cada frontera estatal, és una font de conflictes potencial, un objecte polèmic permanent.
Més o menys tothom sap què és un estat: un ens administratiu que gestiona el poder i té el monopoli de la violència dins un espai dibuixat precisament per les fronteres. I hi ha una llista homologable d’estats, que admet algunes discussions però ben poques. La nació, en canvi, és una cosa distinta de l’estat, és un àmbit d’identificació col·lectiva i un motor de convivència, que no necessàriament encaixa amb les línies que algú ha dibuixat sobre un mapa. I que, de fet, no hi encaixa gairebé mai. Els estudiosos, i els polítics, han aportat durant segles definicions molt interessants sobre què és una nació, sobre què hauríem d’entendre per nació. Però la realitat és que som molt lluny de la unanimitat i, per tant, preval la polèmica. Tothom es pot reclamar d’una nació o d’una altra amb independència de la ciutadania burocràtica, administrativa, que li correspon per l’atzar d’haver nascut dins aquesta línia o aquella, emmarcat en l’espai que dibuixa aquesta frontera o aquella.
La discussió sobre què són les nacions ja fa molt temps que dura, especialment entre els historiadors i els sociòlegs. Hi ha els bàndols, si em permeteu l’expressió, dels «modernistes» i els «perennialistes», amb totes les faccions intermèdies que ens puguem imaginar. Els uns posen l’accent en la decisió moderna d’un grup qualsevol de persones d’ordenar el patró de semblança-dissemblança amb els seus veïns —seguint la brillant expressió de Benjamin Akzin— en forma d’estat. Els altres, en canvi, posen l’accent en l’essència d’una definició, d’un reconeixement, llaurat durant segles. Segons els perennialistes, les nacions s’anaren creant abans de l’aparició del modern instrument que en diem «nació» i, una volta aparegut aquest, simplement lluitaren, amb més o menys fortuna, per ser reconegudes com a tals i esdevenir nacions-estat.
La discussió és molt més complexa que no sembla i, per exemple, els treballs de Paul Bushkovitch sobre la identitat russa suggereixen que la divisió entre perennialistes i modernistes té massa espais de gris entremig per a permetre d’apuntar-se incondicionalment a un bàndol o a un altre. No es poden projectar al passat les formes modernes de consciència nacional, a partir de la nostra mentalitat d’avui, però tampoc no es pot negar tota consciència nacional prèvia al segle XVIII. En aquest cas concret, que els segles XVI i XVII els russos tinguessen una consciència definida de ser això que avui en diríem una nació no significa que aquesta forma de consciència es puga igualar o equiparar, aparentar que és igual, a la que manifestaran Puixkin, Alexandre III o Lenin. O Stalin. O Putin, ara mateix.
Dit això, i per tal de situar-nos, jo sóc més aviat «modernista». Reconec que investigacions com les d’Azar Gat i Alexander Yakobson em fan dubtar molt, però en general, i sobretot en referència a Europa, la meua opinió és que les nacions no són mil·lenàries. Ni Viriat, ni Pelai, ni Guifré el Pilós, ni Vercingetòrix no són l’inici de la nació portuguesa, espanyola, catalana o francesa, respectivament. Més aviat combregue amb la idea que les nacions —tal com les entenem avui— en tot cas naixen a la fi del segle XVIII amb la revolució parisenca, concretament quan el tercer braç se separa de l’aristocràcia i decideix de fer camí tot sol. Quan aquell bloc social adopta, precisament, la paraula «nació» per autodefinir-se políticament, i canvia el sentit d’una expressió que fins aleshores havia tingut un significat bàsicament lingüístic i cultural. Que és per aquesta raó que els revolucionaris, quan es van separar dels Estats Generals del monarca, es van proclamar, ben intencionadament, «Assemblea Nacional».
Entenguem-nos: això no lleva, de cap manera, que siga més senzill, molt més senzill, bastir una nació sobre una realitat social nacional preexistent que inventar-se-la tota de cap i de nou. O encara menys que no s’aprofite qualsevol cosa per a generar els mites que necessàriament acompanyen el sentiment nacional. Que no s’aprofiten aquells mitomotors a què al·ludia Ramon d'Abadal i de Vinyals, segurament en l'aportació catalana més celebrada a la teoria de la nació.
Ep!, fins i tot amb trampes, si cal, per més descarades que siguen. Ghana, per exemple, està tota cofoia d’agafar-se com a referent improbable, però pràctic, un antic imperi que tenia el mateix nom, però que va existir uns cinc-cents quilòmetres al nord-est. I l’ús del Segon Llibre de Samuel per a definir una pàtria israeliana «de Dan a Beerxeba» tingué un paper determinant en la negociació dels sionistes amb els britànics. El mariscal Tito va provar d’inventar-se allò de la «pàtria il·líria» per a esquivar un vesper que, com s’ha comprovat després, no es podia esquivar. I fins i tot la República Democràtica Alemanya va mirar de raonar, còmicament, que el fet de parlar la mateixa llengua, tenir el mateix nom i haver compartit fins feia quatre dies la mateixa història no podia ser tingut en compte per remarcar l’existència d’una nacionalitat comuna a la RDA i la RFA, però que, en canvi, calia tenir present el socialisme i l’existència del mur de separació com a senyals indiscutibles i irrefutables que la República Democràtica Alemanya era tota una senyora nació per si sola. Al marge de la pèrfida i capitalista República Federal. Segons aquella ridícula «teoria», ni Luter, ni Goethe, ni Wagner, ni els junkers prussians ni la Drang nach Osten no feien que els alemanys fossen «uns», però el mur sí. L’argument no s’aguantava dret ni aleshores, però en qualsevol cas anys després la història el va condemnar amb una eficàcia irrefutable. De tot plegat, de moltes situacions com aquesta que es repeteixen arreu del món, n’ha parlat amb una gran autoritat Anthony D. Smith al llibre Els orígens ètnics de les nacions.
Si deixem, doncs, els recursos perennes limitats al paper d’eines d’ús possible, de palanques que podrien funcionar, crec que es pot dir sense massa por d’equivocar-se que una nació sobretot és la voluntat política de ser-ho, i que aquesta és una voluntat expressada per un cos consistent de ciutadans en un moment concret de la història.
Perquè els precedents i els substrats, per més imponents que siguen, al cap i a la fi valen de ben poc si després no hi ha aquesta voluntat política activa, concreta i present de fer-los servir. Que els occitans van tenir la llengua més important d’Europa no ho pot discutir ningú, però això avui no puntua per a considerar-los una nació com, per exemple, generalment hom accepta que ho és Escòcia, que gairebé no té ja llengua pròpia. Prússia va ser un dia un dels estats més potents d’Europa i, tanmateix, això no ha creat avui cap nació prussiana. Txecoslovàquia va desaparèixer d’avui per demà, com Iugoslàvia o com la Unió Soviètica. Igual com aquell peculiar país que es deia Moresnet, o Sikkim o Tuva. I en canvi Còrsega, tot parlant una llengua italiana, renaix però no com a part d’Itàlia sinó amb un projecte propi. Hi ha casos en què fins i tot el valor dels noms canvia. El mot canadien en l’origen volia dir això que avui en diríem quebequès, però quan els anglesos se’l van apropiar els quebequesos van haver de recórrer a una altra paraula per a definir-se...
És la política, per tant, la voluntat política de ser, allò que compta més a l'hora de constituir un grup humà en nació. Ara, també és cert que no es pot negligir un factor molt determinant: que en la formació de les nacions pesa tant la voluntat pròpia interna i el passat com la confrontació amb el veí. Perquè, siguen quins siguen els trets a què s’agafa la comunitat per reclamar-se nació —llengua, religió, costums, institucions, lleis, menjar, vestimenta, clima...— aquests trets han de ser necessàriament diferents dels del veí i s’han de poder confrontar, contraposar a algú altre. I és d’ací, d’aquesta