metòdic creat per Michel Foucher que tant ens ajuda a reconèixer i reconstruir les ratlles del mapa, mirant-les fragment a fragment, segment a segment, sense deixar-nos endur per la línia aparentment completa, tal com està avui, fixa, sinó per la manera com s’ha anat construint amb el temps, pas a pas, tram a tram i circumstància a circumstància.
***
Al llibre Land, Simon Winchester afirma que ara mateix hi ha 317 fronteres reconegudes o factuals, línies pintades sobre un mapa que a la pràctica tenen la funció de dividir el nostre món oficialment, sobretot en estats. Aparenten ser moltes i són certament moltíssimes, comparades amb les que hi havia fa cent anys o seixanta. Però, així i tot, les ratlles oficials que separen els estats no són totes les fronteres que hi ha ni tampoc són les més interessants. Especialment si entenem, com entenc jo, la frontera d’una manera menys restrictiva i funcionarial, més porosa, més oberta al detall. Com un espai on es barregen coses més que no pas com un espai creat per a separar coses per força.
El defecte principal de les fronteres estatals és que són com les isòbares de la política, simples dibuixos conceptuals de pressions atmosfèriques que xoquen. I per això mateix sempre són i sempre seran inestables i subjectes a modificació, mal que pese a cada nacionalisme amagat rere cada estat. Tanmateix, en contrast amb això, els espais geogràfics d’intercanvi i relació entre els éssers humans, les fronteres enteses en el sentit més ampli i interessant del terme, els punts on grups humans diferents ens toquem, són i seran sempre tota una altra cosa molt més rica, infinitament més suggestiva, sovint enlluernadora. Entre més coses, per això que explica tan bé Wisława Szymborska: «Només allò que és humà pot ser estranger de debò. La resta és vegetació barrejada, talps subversius i vent.»
Segurament per una certa consciència d’això, per la consciència de la pròpia debilitat, les fronteres polítiques, les fronteres d’estat, s’han intentat i s’intenten sempre sacralitzar. Volen prendre l’aparença de línies «naturals» o «lògiques», amb sentit per si mateixes, independentment del pas del temps. És per això que els accidents geogràfics han estat sovint invocats com a frontera, amb el propòsit de dotar-la d’una aparent «legitimitat natural». Segons les dades que presenta Foucher a L’obsession des frontières, només un 21% dels traços actuals de les fronteres mundials no van vinculats a suports hidrotopogràfics —rius, muntanyes, llacs... Amb la voluntat poc dissimulada, és clar, de vincular la frontera més a la natura que no pas a la política.
Tanmateix, el parany és massa evident. Perquè, com explicava amb la referència a Islàndia, cap traçat no implica necessàriament cap naturalitat. És al revés: els suports, en tot cas, han estat triats per algú, i utilitzats, per a dibuixar-hi conceptes polítics que necessitaven fronteres. Inventats.
Per exemple, la idea que la frontera oriental d’Europa se situa als Urals és una invenció de Pere el Gran, perfectament documentada. Pot semblar lògic que una cadena muntanyenca, ni que siga més aviat discreta, marque la fi d’un continent. Però el fet és que Moscou «era» a Àsia fins el 1720 i va ser el treball del geògraf Vassili Tatísxev que la va «moure» a Europa per atendre l’interès dinàstic de bastir una nova aliança de Rússia amb els països escandinaus i europeus en general. Dos-cents anys més tard, tanmateix, és fàcil de comprovar que l’expressió «de l’Atlàntic als Urals» va en boca dels polítics europeus com una afirmació indiscutida i indiscutible de la unitat continental. La lliçó és clara, doncs: si les idees tenen èxit, si els conceptes proposats tenen èxit, les fronteres, amb el temps, construeixen realitats.
Ho podem comprovar, fàcilment, nosaltres mateixos. Què ho fa, si no, que Cervera de la Marenda i Portbou, tan iguals en tot, i tan igualment catalanes, aquest darrer segle s’hagen separat cada vegada més? Evidentment, la resposta la trobem en l’acció, o la inacció, de sengles estats, concretada sobretot en l’existència d’una ratlla formal, administrativa i militar, que ha fet que els processos d’homogeneïtzació social al nord i al sud hagen anat divergint. I no sols els polítics: l’hora de sopar, la lliga de futbol o la de rugbi, les televisions que es miren, les marques del supermercat o les cançons que sonen a la ràdio, el color dels llums dels cotxes durant moltes dècades i tot. La gent, els ciutadans de Cervera i Portbou d’avui, són descendents dels mateixos ciutadans que fa cent anys eren completament indistingibles. Fa cent anys no hi havia manera de saber, si no aprofundies molt en la conversa, qui era de Cervera i qui era de Portbou. Tanmateix, dissortadament, avui es reconeix de seguida qui és de l’una vila i qui és de l’altra.
No podem negligir, doncs, que les ratlles són uns instruments extraordinàriament eficaços per a les nacions, a l’hora de bastir-les. Segurament el més eficaç i el primer de tots. I per això la primera nació moderna, la primera nació en el sentit modern de la paraula, la França de la Revolució, va córrer de seguida a pintar ratlles i a tancar espais que fins aleshores havien estat oberts i porosos. I completà de pressa i corrents el mapa dels Cassini —el mapa més innovador i segurament el més important i transcendental, en termes ideològics, de tots els mapes que s’han dibuixat mai.
És important d’entendre que la noció lineal de frontera, la idea que la frontera és una línia contínua que es pot traçar de manera exacta sobre un mapa, és relativament moderna. Com explica Daniel Power, a l'edat mitjana les fronters eren coses molt «discretes», res a veure amb les línies precises i armades que tenim avui. Si deixem de banda casos excepcionals que s’expliquen tots sols, com ara la Gran Muralla Xinesa, les ratlles contínues, les fronteres concebudes com una línia perfectament traçable, no apareixen fins al tombant del segle XIX. I no són presentades com els límits oficials de cap nació fins al tractat del 1814, que restableix els límits de la França del 1792.
Estudiant aquell moment, els geògrafs Jean Brunhes i Camille Vallaux han demostrat amb tots els ets i uts que la frontera lineal, tal com la coneixem avui, va ser una altra obra, una obra més, de la Revolució i l’Imperi. Un invent. Aquell tractat, efectivament, representa un abans i un després, car converteix per primera vegada les fronteres del nord i el nord-est de França en una línia continua. Transformant i suprimint la gran quantitat d’enclavaments aïllats que existien entre Philippeville i Landau en una delimitació perfectament lineal, en una línia que un segle més tard confirmà el tractat de Versalles.
Les cadenes de fortaleses militars que havien assenyalat fins en aquell moment els límits, sempre porosos, d’allò que podríem dir-ne un estat van deixar de tenir sentit d’aleshores endavant. La manera de fer la guerra, molt més ràpida, en va canviar certament el sentit. Però sobretot el va canviar l’emergència d’aquest colossal fenomen sociològic que anomenem «nació», i que des d’aleshores és impossible de separar de la moderna idea de «frontera». És allí on, per primera vegada, es lliga la idea de l’existència d’un poble a l’existència d’un cos territorial continu i homogeni. El 1814, quan els aliats retornen a França les fronteres de l’Antic Règim, les del 1792, ningú no s’adona que en realitat naix una cosa completament nova. La Revolució havia parit allò que després anomenàrem «estat-nació», que podem definir com la interacció entre el territori i uns ciutadans, una societat civil —i ja no uns súbdits d’una dinastia monàrquica— que es pensa a si mateixa com l’origen últim de la sobirania política.
I el fet que vull remarcar, molt notable, és que dos-cents anys després el món encara malda —amb escassa fortuna, tot s’ha de dir— per adaptar-se a aquest canvi monumental. La major part dels conflictes polítics hi tenen relació, molt particularment quan es tracta de modificar, d’esborrar o de bastir una frontera. I amb això, allò que abans sempre havíem observat com a punts de contacte, enriquidors, ens hem acostumat a considerar-los punts de fricció, perillosos. Un canvi que, pel bé de tothom, ja seria hora d’anar desfent.
***
Entre la frontera i la nació hi ha un vincle essencial, que és que la frontera dibuixa la nació. Ho explica bé Joan Francesc Mira: «La gran novetat, la gran innovació contemporània, en la manera de percebre l’àmbit suprem de pertinença, no és la seua territorialització, cosa general i antiga, sinó la transformació del territori en figura.» I continua: «Se sap que hi ha una