Des de la banda oriental aviat es van tirar a terra el parell d’edificis que havien restat mig drets després del gran bombardament dels dies finals de Hitler. Es volia una visual més gran per a deixar temps de controlar qualsevol moviment. A la banda occidental, acostumats a l’espectacle, van erigir una mena de petita tribuna on podies enfilar-te i mirar darrere el mur, per damunt. En el seu temps, fins i tot, els uns i els altres van alçar grans cartells lluminosos amb notícies —propaganda, n’hauria de dir. Die Freie Berliner Presse Meldet: la premsa lliure berlinesa anuncia, deien els uns, ben previsiblement. Der Kluge Berliner Kauft bei der H.O., responien, de manera sorprenent, els de l’altra banda: els berlinesos que en saben compren a la H.O., la Handelorganisation, una cadena de botigues estatal que arribà a tenir 35.000 botigues a la RDA.
Durant uns quants anys Potsdamer Platz va viure aquest joc permanent de provocacions. Ara el cartell de la premsa lliure, fet amb dues mil peretes de llum, l’alçaven uns quants metres perquè el poguessen veure millor els berlinesos «d’allà». I ara els d’allà movien també el cartell de la H.O. per tapar la visió del cartell enemic a la gent que passàs per la Leipziger Straße. Diuen i tot, però no tinc cap prova que siga cert, que hi hagué un moment que les autoritats soviètiques van provar de bombardar el cartell enemic. I expliquen que aquest és l’origen de la teoria sobre la tercera guerra mundial. Aquella tensió era allò que ho podia fer esclatar tot.
Després de la segona gran guerra, no tan sols a Europa però sobretot a Europa, i encara més a Alemanya, la divisió, allò que Churchill va batejar com el teló d’acer, va ser físicament implacable. De les ratlles dibuixades en un mapa, aquella era la total. La que ho canviava tot. I Berlín, dins el bloc soviètic, però dividida encara entre quatre exèrcits, era el lloc. El punt clau. La referència. Tot tenia a veure amb Berlín. Fins i tot la crisi dels míssils cubans és puntejada constantment per la por del president Kennedy que la resposta passe a Berlín i la part occidental de la ciutat no puga ser defensada.
Com a ciutat, Berlín era una frontera total, claustrofòbica. Especialment el sector occidental, envoltat per la República Democràtica i aïllat de la resta de la Federal. I ocupat, per si calia complicar-ho més encara, per quatre exèrcits estrangers tots alhora. Els acords signats entre els aliats contra el nazisme que acabaren essent enemics irreconciliables contenien clàusules ben peculiars. Com ara que les tropes de tots quatre exèrcits podien patrullar sota determinades condicions per tot el territori.
Recorde el calfred que em va recórrer l’esquena una de les primeres vegades que vaig ser a Berlín. Sopàvem en un restaurant i jo, com faig sempre, m’havia posat de cara a la porta que tenia una gran finestra al costat. De sobte, vaig veure passar pel carrer dos jeeps soviètics. El meu cap va calcular, excitadíssim, que havia tingut la mala pensada d’anar a parar a Berlín el dia que començava la tercera guerra mundial, abans de tranquil·litzar-me, tan bon punt vaig recuperar de la memòria profunda la dada explicativa que aquell era un dret de pas perfectament regulat.
En canvi, el contrast total amb aquella llibertat dels militars per a passar d’un sector a un altre era el control estricte dels civils que preteníem fer allò mateix. La primera vegada que vaig entrar a la RDA me’n va impressionar l’escenografia. Et feien passar per un corredor molt estret en què, al capdavall, hi havia un policia de l’est dins una taquilla ínfima. La frontera era a les mans dels VoPos. I no sé si els seleccionaven especialment per estar allà, vull dir per l’alçada que tenien i un posat espartà, però reconec que impressionaven. Et miraven en silenci, et remiraven, miraven i remiraven la documentació, et preguntaven què hi anaves a fer i quan tornaries i amb tot plegat et feien sentir molt petit. Encara més perquè en aquell túnel estret on t’havien entaforat, ells eren a més alçada que tu i tota la paret del darrere era un espill per a comprovar que no portaves res o que les teues mans no feien cap gest inopinat.
I quan tornaves a eixir d’aquell túnel, a la llum del dia, tot canviava. Era xocant. No és que canviasses de país, que precisament era de l’única cosa que realment no canviaves. És que canviaves de sistema. Completament. Passaves del capitalisme al socialisme o del socialisme al capitalisme. Fos com fos, sempre entraves o eixies de l’oposició màxima. La mateixa ciutat, de fet, era una ciutat diferent, una sola que eren dues. La reconstrucció del Berlín destruït per la guerra s’havia fet d’una manera a l’una banda i d’una altra a l’altra. Fins al punt que avui, decennis després de la unificació, encara hi ha petits detalls, com el simpàtic Ampelmännchen del semàfor, la classe de llum dels fanals, l’asfalt del carrer si no és recent... que et fan capir què ets en allò que un temps havia estat una zona o una altra.
Però el 9 de novembre de 1989 tot va canviar. Una equivocació del cap de premsa de la RDA va desfer com un terròs de sucre un mur que tots pensàvem que era impossible de tombar. I he de dir que poques vegades en la meua vida he treballat més feliç. Els periodistes, quan acudim a una ciutat, és perquè hi solen passar coses desagradables, conflictes. No estem acostumats a parlar de l’alegria. I aquelles nits, sobretot, eren tot alegria, una alegria desmesurada: el mur anava caient a trossos enmig de l’entusiasme dels berlinesos i tot allò que semblava impossible el dia abans de sobte es feia realitat. Tan de pressa que el nostre cervell no tenia temps de processar-ho tot.
El policia de la Potsdamer Platz a qui jo intentava de convèncer finalment ho va consultar amb algú i van convenir que sí, que podíem passar dins la plaça. Jo aleshores treballava per a una cadena de televisió i fer l’entradeta en directe dins aquell indret em va semblar que era una gran idea, una manera impactant i ben gràfica de descriure com el món havia canviat completament les darreres hores. Tanmateix, no vaig preveure les meues limitacions emocionals. I quan em van fer el senyal que començàs a parlar, em vaig quedar completament en blanc. De fora estant no es veia, però en entrar dins la plaça vaig ser conscient immediatament de les barricades, dels llums, de les metralletes, de tot allò que s’havia preparat perquè ningú no trepitjàs aquell espai, la frontera total, sense que en fer-ho es desencadenàs la fi del món. I, simplement, no vaig ser capaç de dir res.
CHRISTIANIA
LA FRONTERA DEL PLAER
Christiania és una comuna lliure, creada el 1971 als terrenys de la caserna militar de Bådmandsstræde, a l’illa d’Amager, a Copenhaguen. El 2006 va perdre l’estatut de comunitat alternativa, que li permetia de governar-se, però, malgrat això, aquesta petita ciutat de prop de mil habitants continua mantenint-se al marge de les regles oficials.
Només d’entrar a Christiania la meua primera sorpresa ha estat comprovar que n’és de gran, això. Primer de tot, hi ha tot allò que supose que es podria definir com un «centre comercial», un indret ben concorregut on certament la venda oberta de droga sembla ser un negoci important. Però després apareix una zona residencial que s’allarga al voltant d’un llac, un espai que resulta xocant en extrem. No tan sols perquè hi ha moltes cases esparses, sinó també per la qualitat que tenen. Per les finestres es poden veure unes llars plenes d’objectes mítics del millor disseny escandinau. N’admire una bona estona una que té fins i tot un petit i preciós moll de fusta, on una parella juga amb els fills.
Supose que dècades després de l’ocupació revolucionària de Christiania, una part dels seus habitants deuen haver decidit que volen viure en una ciutat contracultural, però que alhora tenen el dret de fer-ho amb el luxe d’una bona residència de camp. No els jutge. Em limite a constatar-ho i a mirar d’entendre que aquestes petites contradiccions (ho són?) planaran en mi tota l’estona mentre camine sense rumb per aquesta espècie de gran parc públic que ha esdevingut un referent mític del moviment okupa i de l’anarquisme.
Em pregunte si són contradiccions o no, perquè les regles també són especials. Els «amos» d’aquesta casa que ara admire de fora estant en realitat ni ho són ni ho poden ser. Perquè ací les cases no tenen amo. La regla és senzilla: si vius en una casa pots estar-t’hi tant de temps com necessites, però si te’n vas sis mesos qualsevol pot ocupar-la i tu no tens el dret de reclamar-la. La propietat és, simplement, considerada un mal social.
Juntament